Venerables segrestadores

Screenshot 2017-03-11 06.16.47

Ahir vaig compartir un trosset de la meravellosa tarda primaveral, que va arribar abans d’hora, amb unes segrestadores. Unes venerables, veteranes i victorioses segrestadores. Us ho explicaré tot sense recança: el seu acte delictiu ja ha prescrit. El que no ha prescrit, el que es manté vigent, és l’emoció de les segrestadores al recordar els fets que ara us explicaré, se’ls hi notava als ulls.

Al Casal de la Dona de Pomar ahir hi celebraven un acte en el marc de la setmana del 8 de març. Com que els d’Òmnium, – de la mà del més entusiasta dels argentinobadalonins que mai trobareu, l’Eduardo Alessandria, i d’altres socis -, hem treballat amb aquella entitat els darrers mesos, un projecte del programa Lluites Compartides, ens van convidar a ser-hi. Vem aprofitar, doncs, per lligar les dues coses, dones i lluites, i els hi vem fer un avançament del vídeo que hem preparat i que  fa aflorar una lluita de l’any 1985: la lluita pel transport públic a Pomar, una lluita on les dones hi van tenir un gran protagonisme.

Creieu-me si us dic que ahir vaig percebre molt millor que en ocasions solemnes, el que és l’orgull, l’autoestima i l’empoderament. Àvies venerables reconeixent-se com a protagonistes d’una lluita compartida, feta de bracet amb tots els veïns del barri. Àvies amb vides dures, la majoria amb el trauma d’una migració difícil, que miraven la pantalla i s’emocionaven a l’escoltar-se, que reien quan alguna protagonista en el documental en deixava anar una de fresca, que aguantaven la respiració rememorant els moments difícils d’aquella lluita, amb el barri pres per la policia.

Telegràficament allò va anar així: l’arribada del metro a Badalona l’any 1985, va comportar una reordenació de línies d’autobusos que va comportar, pel barri de Pomar, deixar-lo més aïllat de la resta de la ciutat del que ja estava. Els veïns, -i les veïnes, ja us ho he dit-, van començar a segrestar autobusos i retenir-los en un descampat del barri.

Fins a catorze tuses van arribar a ser seves en el moment àlgid del conflicte.
Allò va acabar bé, perquè l’administració va entendre el problema, el va valorar millor que no pas ho havia fet inicialment i el barri va mantenir els serveis de transport dels que era mereixedor.

Pomar, avui, res té a veure amb el de fa 32 anys. Molta feina dels seus veïns i molta feina de la Generalitat, sobretot, i de l’Ajuntament, l’han convertit en un barri amb una personalitat i una qualitat de vida força envejable. Aquella lluita pel transport i totes les lluites que, per impuls de l’Associació de Veïns o d’altres entitats, s’han fet des de l’ànim de la millora col·lectiva, han valgut la pena.

De la narració que fa el vídeo em quedo amb la confessió d’una de les segrestadores. Hi explica el mètode utilitzat per fer-se seves les tuses: des que el BS entrava al terme municipal, per Sant Adrià, i fins que arribava al seu final, on ara hi ha la Plaça Josep Cortinas, a cada parada hi pujava un parell de dones, ja conxorxades amb la lluita. Totes arribaven fins al final del trajecte. I era allà on es consumava el delicte: una d’elles s’acostava al xofer, amb estil Pedro Navaja, las manos siempre en los bolsillos de su gabán, i fent amb els dits un gest de portar una arma a la butxaca, li deia: “por favor, somos de Pomar, haga el favor de subirnos, porque si no, mire lo que llevamos…”. El conductor de l’autobús, que ja devia entendre de què anava la història, continuava el trajecte fins arribar a l’autèntica parada final: la de la dignitat del barri, la de la unió fa la força.

El clàssic

Ahir vaig tenir la sort de participar a la presentació d’Els vells amics, de la Sílvia Soler, a l’Espai Betúlia. La foto de la Bel Granya ho testimonia. Vaig dir, més o menys, això:

“Bona tarda a tothom, sigueu benvinguts a l’Espai Betúlia, sigueu benvinguts… a tot un clàssic.

Pels lectors i les lectores de la Sílvia Soler, avui ens passa com als fanàtics del Bruce el dia que arriba al Camp Nou, o com aquells wagnerians empedreïts el dia que el Tristany i Isolda arriba al Liceu, o com els abnegats seguidors de la Penya quan arriba el dia de rebre el Barça al Palau.

Sí, naturalment, ja ho sabem que podem anar llegint els seus articles preciosos cada dissabte a l’Ara, o que de tant en tant l’escoltarem a la ràdio o a la tele, però també sabem que vindrà un dia, – més o menys cada any, cada any i mig – en que arribarà el clàssic: el dia que la Sílvia presenta llibre a Badalona!

I el Liceu, el Camp Nou o el Palau Olímpic dels soleristes són aquí: a l’Espai Betúlia. I els fervents admiradors som nosaltres.  Sigueu, doncs, benvinguts i benvingudes al clàssic.

Agraeixo a la Sílvia que m’hagi convidat a participar en aquesta presentació i començo.

Els vells amics, pàgina 112: “El que cal esperar dels bons amics no són pas paraules amables, sinó paraules sinceres”. Sí? Doncs,us seré franc, us seré sincer

A mi la Sílvia em fa por.

Perquè rient, rient, com qui no vol la cosa, tinc la impressió que ens roba gestos, ens furta mirades i, d’amagat, ens grava frases fetes, expressions i cantarelles. Ens extreu indolorament els gestos, el deix, l’essència i me la imagino a casa, al vespre, guardant el seu botí en capsetes. Acumulant concentrats de vida com si fossin pastilles de caldo o càpsules del Nespresso.

A mi la Sílvia m’enganya.

Perquè em fa veure com a reals personatges inventats. Quan es posa a escriure, agafa tot el que ha acumulat en aquella mena de síndrome de diògenes estrany, i tria i remena les peces que farà servir per muntar la seva obra.  Hi té la mà trencada, ja, (i nosaltres que ens n’alegrem). I sense descripcions excessives ni empalagoses ens presenta personatges que de tan possibles, tan possibles, te’ls creus. I sabeu com quan vas al metge, que et pauta les dosis de medicació per tal que les píndoles facin l’efecte desitjat?, doncs la Sílvia fa igual a les seves novel.les: ens subministra de tal manera les dosis de detalls, de manies, de projectes, de passats,… dels personatges, que aconsegueix l’efecte que busca: que quasi incomprensiblement arribis, sense ni adonar-te’n, a creure que en Mateu, en Marc, la Lídia i companyia acabin semblant reals, reals.

A mi la Sílvia em té desorientat.

Perquè costa d’imaginar com una persona que ho tindria tot per ser una mena de diva a la nostra ciutat, triï el camí de la normalitat. Els d’Òmnium fa un temps vem fer aquella campanya preciosa del país normal. Recordeu? és normal que un país gestioni els seus recursos, és normal portar-te bé amb els teus veïns, és normal que un país promogui la seva cultura… Vem haver d’omplir el país de cartells de colors plens d’obvietats, ja ho veieu si és trista la vida del nostre país. Jo no sé què fan els escriptors en els països normals, però sí que us diré que hi fa la Sílvia en el seu. Fa, com tants de nosaltres: allò de la pluriocupació. Troba temps per implicar-se en la lluita per la llibertat.  Personalment, en el seu dia a dia, i organitzadament des de la junta d’Òmnium al Barcelonès Nord i segur que des d’altres llocs també. I no poques hores, creieu-me, sé de què parlo. Jo això li vull agrair avui, aquí, molt sincerament. A tots els arguments que acumulem per demanar la independència, doncs, n’hi afegeixo encara un altre: l’hem d’aconseguir per tal que la Sílvia pugui escriure encara més i millor.

Us deia al començament que això d’avui és com un d’aquells esperats clàssics. Jo fins i tot pronostico que d’aquestes presentacions de la Sílvia Soler a Badalona, algú algun dia en podrà escriure una novel·la. Perquè tenen  tot el què cal perquè en surti una bona història:

Per començar escenaris amb encant: aquest espai Bétulia, una illa de lletres al mig del brogit de la ciutat, ocupant una antiga fàbrica tèxtil. O La Sargantana, aquell restaurant que és alguna cosa més que un restaurant, allà a l’entrada del Dalt de la Vila. O el Círcol, aquella joia antiga que uns romàntics s’esforcen- i de quina manera- en fer perviure…

Per continuar una protagonista indiscutible Ella. La periodista, l’escriptora, però també l’esposa-mare-germana, l’amiga  l’activista, … al voltant de la qual girarà la trama

I després vindran els extres, els secundaris de la trama: aquella parella de llibreters amables, que van posar-s’hi tard però ja són imprescindibles, aquella periodista que ha de cobrir l’acte i somnia en acabar escrivint novel.les, aquell lector badaloní que la coneix prou i que llegeix les seves novel·les intentar trobar qui potser s’amaga rere els tics i les maneres de fer de cada personatge, les amigues que sopen i xerren i xerren i sopen amb Ella… I encara hi trobarem els senyors-que-fan-preguntes-en-acabar-l’acte, la col·leccionista de dedicatòries i tants i tants d’altres.

Un clàssic, ja us ho dic jo, dóna per molt.

Si us hi heu fixat, entre els actors i actrius de repartiment,  me n’he deixat uns d’importants: els presentadors o presentadores de l’acte. Ho he fet expressament per poder-vos presentar ara mateix les dues persones que acompanyaran la Sílvia en aquest acte. Són l’Esther Vera i l’Odile Arqué.

L’Esther Vera és la directora del diari Ara. És badalonina i periodista. Amb la Sílvia van coincidir a Catalunya Ràdio. Durant uns anys, crec que tres o quatre, van coincidir fent de guionistes del programa matinal d’en Josep Cuní. Contra el que diria la lògica, aquella experiència amb en Cuní, no va deixar seqüeles ni en una ni en l’altra. Just després d’allò, però,  -sospitosament – l’Esther va voler córrer món. Corresponsal a París, corresponsal a Washington. Quan va tornar, va col.laborar amb mitjans com la CNN+, El País o Cuatro. Després va fer el salt a la vida pública, fent d’assessora especial i cap de gabinet del Conseller Mas Colell. Ara fa una mica més d’un any que dirigeix l’Ara, com he dit. La primera directora d’un diari editat a Barcelona, (va bé recordar-ho avui vigília del 8 de març).

Sílvia, tu no ho saps, però l’Esther i jo vem viure una història com la dels vells amics. Coincidíem a la universitat i viatjavem en cotxe. Aquí s’acaben les similituds, però. Tot era molt més prosaic: arribar a la UAB era difícil a mitjans dels 80 i fèiem la Vallensana, durant un curs, quasi cada dia, amb el cotxe ple de col.legues per poder estalviar una mica.

L’Odile Arqué és filòloga. Traductora, correctora, professora. Ha treballat en el camp del doblatge també. Però sobretot l’Odile és poeta. Ha publicat poemaris com La vida en punt, i destaca també en allò que potser més li agrada: dir els poemes. Té també un currículum llarg de col.laboracions amb pintors i amb artistes plàstics, però no és per això que l’ha triat la Sílvia per la presentació d’Els vells amics, aquest llibre ple de pintors i de pintures. L’Odile i la Sílvia són amigues. No és una amistat antiga en el temps, no. Va començar com comencen tantes amistats: van coincidir, no fa pas massa, en un sopar. Un sopar de lletraferits i lletraferides de la nostra ciutat on ves a saber sobre què conspiraven! Que l’Odile sigui una mestra recitant, llegint, dient els versos, ajudarà a la Sílvia, segur, a fer-se entendre molt millor”.

Sortir

screenshot-2017-03-03-06-25-47

Sortir per la porta de la Casa Gran carregat d’elogis per totes bandes no pot ser qüestió de sort.

És cert que hi pot ajudar el moment en què ho fas: no és el mateix sortir a mig mandat, -quan les màquines electorals descansen-, que fer-ho quan s’acaba la legislatura, al bell mig de l’estrèpit d’uns comicis.

També ho és que hi pot ajudar el nou destí que emprens: no és el mateix sortir per anar-te’n, cap a casa, que sortir mantenint un càrrec amb cert poder decisiu sobre alguns aspectes de la vida municipal.

Naturalment al valorar les bones crítiques rebudes, just al travessar de sortida els porxos de la Casa de la Vila, cal no oblidar allò del quan fou mort el combregaren, ni l’arxiconegut consell sobre els enemics que fugen i el pont de plata.

Probablement ningú discutirà tampoc que es pot haver tingut, durant l’estada al consistori, una major o menor propensió a cuidar la pròpia imatge pública, més enllà de la feina feta, i això pot ajudar-hi.

Tot això és veritat. Però no, segur que no és qüestió de sort. Hi ha d’haver alguna cosa més. Hi ha d’haver caràcter i s’ha d’haver fet feina per Badalona i la seva gent. I en Ferran, n’ha tingut i n’ha fet. Des de la discrepància en tantíssimes coses, des de la coincidència en tantíssimes altres, em sembla just reconèixer-ho i afegir-me al desig general de bons auguris pel seu futur.

Fins quan?

llac-lila

Engegar la ràdio i trobar-t’ho, agafar el diari i trobar-t’ho, mirar les notícies i trobar-t’ho: una dona assassinada per la seva parella o exparella. Cada dos per tres. Aquí, allà i més enllà.

I ell:

– “Perquè sí, per fer-te mal, perquè ets meva; perquè m’acabo de donar compte que em passes la mà per la cara en cinquanta mil coses; perquè començo a intuir que tens valor per tirar endavant i que te’n sortiràs molt millor que jo que estic més penjat que què sé jo; perquè no suporto veure’t contenta; perquè què t’has cregut; perquè la teva família et fa costat i a mi m’ha girat l’esquena; perquè els nens cada dia veig més clar que de mi no en volen saber res; perquè tu tens feina i projectes i jo tinc bar; perquè has fet amigues; perquè ja n’hi ha prou; perquè ara veuràs qui mana aquí, …”

I tots plegats perquè no ens ho prenem com el que realment és: terrorisme, llops solitaris amb el cervell malmès per inèrcies històriques, masclisme latent, publicitat sexista, teleporqueria i altres delicadeses; perquè els mecanismes judicials i policials tenen mancances; perquè costa distingir la frontera dels legítims conflictes de parella de la llavor d’un maltracte, quan tot passa entre quatre parets; perquè riem quan llegim que en Putin ha autoritzat una dosi anual de violència contra la dona; i sí, lamentablement, perquè potser ja ho hem arxivat al nostre cervell com una rutina informativa, com una incidència a Renfe, com una interlocutòria del tribunal constitucional…

Doble premi

simon

Tothom té el seu paisatge. Segur que si us diuen que en penseu un, tancareu els ulls i el trobareu. Un que us és propi, un que us ha quedat gravat per alguna raó especial. Potser el de les vacances del temps de ser infant, potser aquella panoràmica que s’obre davant vostre després del revolt d’una carretera que feu sovint. Ves a saber, la bellesa d’una vista de postal que s’us ha enganxat en un viatge, el lloc on va passar alguna cosa que et va marcar, un trosset d’aquell país que va ser casa teva abans de venir a viure aquí, … tots en tenim un.

Si hi heu pensat, és molt probable que us hagueu imaginat un escenari natural, un marc geogràfic, un lloc preciós. Però en algunes ocasions, el paisatge no és físic, a vegades el paisatge som, sobretot, la gent.

A Badalona, – si més no en bona part de la ciutat -, penso que el paisatge som bàsicament les persones. Ja sigui perquè històricament no vem saber cuidar prou l’escenografia urbana,o perquè vem infravalorar determinats actius de la geografia local o perquè la història, -i les seves periòdiques migracions-, ens van atropellar en algun moment determinat, el lloc ens ha quedat una mica en segon terme, (una mena d’eclipsi parcial) i ara, si volem cuidar el nostre paisatge, principalment hem de cuidar la nostra gent.

Aquests dies que assaborim el doble premi de la Berlinale amb el regust badaloní de la Carla Simon, -la foto és del seu Estiu 1993-, em ve al cap allò que canta en Pau Vallvé: som protagonistes, cadascú en el nostre món, i a la vegada, som extres al món dels altres. No hi pensem prou, crec, i això que tots sabem que una bona pel·lícula moltes vegades s’aguanta pels actors de repartiment. Tots ens sabem protagonistes de la nostra vida, però som poc conscients que també som els secundaris de la pel·lícula de la veïna, de la del company de feina, de la d’aquell familiar que veiem poc o de la d’aquella persona que un dia ens atura per preguntar per un carrer que no troba. Som aquells en qui reposa, en part, l’èxit de la pel·lícula dels altres.

Ja ho veieu, un sol propòsit, -estar pels altres-, també amb doble premi: millor paisatge i millors pel·lícules vitals.

Sa Badalona

santueriJo era un tipus rar de jovenet. Un estiu, per exemple, em vaig aficionar a llegir Rondaies Mallorquines, de les que Jordi des Racó, o Mossèn Alcover si ho preferiu, havia recopilat. Les recordo publicades en uns llibres petits, cadascun d’una tonalitat cromàtica diferent amb un dibuix una mica juncedià a la portada. Confegien una col.lecció immensa, tan immensa com la feina que va fer el seu autor en pro de la nostra llengua i la nostra cultura.

N’hi ha una, de rondalla, que em sembla que mereix tenir cabuda en aquest Terra de Sauló de regust badaloní. I no per altra cosa que per la salada coincidència toponímica amb la nostra ciutat. És una llegenda, com moltes de les recollides en aquella obra, que ens parla dels temps de la conquesta del Rei En Jaume. I va de moros, de soldats i de pastors espavilats.

Us heu de situar a Felanitx, a Migjorn de l’illa de Mallorca, a uns cinquanta quilòmetres de Ciutat. En aquell terme municipal s’hi alça el castell de Santueri, dalt d’un cim rocós. Al peu d’aquell cim, sota del castell enfilat, s’hi troba  “Sa Badalona”, una gran finca rural, o com diuen allà, un establiment.

(Això de l’establiment no és res que haguem de passar per alt. Ve del temps del repartiment, després de la conquesta i va vinculat al repoblament de l’illa amb gent del Principat i del Rosselló. Meitats del segle XIII, doncs. Ves a saber si el topònim “Sa Badalona” no se’l va emportar algun avantpassat nostre cap allà).

Però tornem a Felanitx i a la llegenda que us deia. El tema, ras i curt, – com si fos una sinopsi d’una pel•lícula americana-, seria aquest: moros que s’han fet forts dalt del castell de Santureri; tropes del Rei En Jaume que els assetgen; vilatans espavilats que es conxorxen amb la soldadesca catalana i decideixen organitzar un ball a l’era de Sa Badalona, sota mateix del castell; moros que al sentir la música s’atansen a la banda de la fortificació que té millors vistes sobre Sa Badalona, (i sobre les balladores que dansen a l’era); soldats espavilats que un cop tenen tots els moros concentrats en una banda entren per l’altre costat; moros sorpresos que intenten fugir saltant per un espadat però moren en l’intent. The End.

Si algú vol més detalls, segur que els trobarà, però sapigueu que hi ha dues variants, dos finals possibles. Trieu la que trieu, us trobareu sempre davant un relat que es belluga entre la innocència, la necessitat de donar respostes a temes ignorats i la voluntat de pujar l’autoestima i la moral de la gent, que vivia en unes condicions molt dures.

La variant primera diu que els moros acorralats i atemorits van saltar pel precipici però protegits. Ja ho veureu, un d’ells es va posar dins d’una gerra de ceràmica, -una alfàbia-, i va saltar primer. Els seus companys, astorats per l’astúcia, van mirar avall i van cridar: “que estàs bé?!!”. Des de dalt van sentir un “sí!!” tranquil•litzador i au, cadascun dins d’una gerra i avall que fa baixada. La llàstima, -pels moros-, és que el “sí!!” que havien sentit l’havia cridat un pastoret que per allà passava, des del costat del primer moro que ja jeia, cadàver, al costat d’un trencadís de ceràmica.

La variant segona és la mateixa, però amb un petit canvi. Alguns moros van sobreviure al patac i van amagar-se en una cova, on tot i assetjats, van aguantar molt temps perquè la gruta, ves per on, arribava fins a mar i podien treure’n peix fresc.

Jo m’estimo més la primera que la segona. Em sembla més simple, més neta. Però això va a gustos. Triem la que triem, però, sí que podriem encunyar dos conceptes: el concepte de l’Era de Sa Badalona que vindria a ser sinònim de tàctica distractòria. I el concepte “sí, estic bé, l’alfàbia ha parat el cop” com a sinònim del “vaya hostia, vaya hostia!” que la Rita Barberà, va popularitzar.

Que interessants són les rondalles!

Qui té por de l’Estudiant Murri?

Personatge molt proper al representant del govern central a Catalunya; badaloní; una mica enze; cèlebre per la seva poca vergonya i la seva immoralitat.

Exacte, ho heu endevinat. Parlo d’en Miquel Arqués, fill de família pagesa, -amb cognom que fa olor de canyetaire-, que va néixer a Badalona a primeríssims del segle XIX. No n’he trobat cap fotografia, naturalment, però sí un gravat. Mireu-lo, el gravador va identificar-lo amb el número 6. Quedeu-vos amb la seva cara: probablement és un dels badalonins que més mal han fet al llarg de la història.

En Miquel es va fer famós, per dir-ho d’alguna manera, per ser un delator de primera. Junt amb en Caçarates, el Coix de la Boqueria, en Pau dels Rellotges i algun altre peça, el nostre home, de malnom l’Estudiant Murri, va excel·lir parant l’orella en cafès, en tavernes, en places i en mercats i reportant i delatant tot allò que es bellugava en una època convulsa: els 5 anys, de 1827 a 1832, que el Comte d’Espanya, Capità General de Catalunya, a instàncies de Ferran VII, va convertir la Ciutadella en un centre de persecució de liberals, en un centre de tortura i mort. Tenir l’Arqués a prop feia por, perquè per entendre’ns no era massa primmirat amb la presumpció d’innocència. Era poc garantista, per dir-ho així. Si us hi entreteniu trobareu una col.lecció de barrabassades d’aires medievals que s’aplicaven als “seus” delatats.

Venia a ser una mena d’agent de la policia política d’aquells anys, en que el Tigre de la Ciutadella, com es coneixia al Capità General, feia anar les forques a tota pastilla, els afusellament eren el pa de cada dia i els calabossos eren plens de gent que pecava de liberal pel gust de l’home de Ferran VII a Catalunya. L’imperi de la por era l’objectiu del Comte d’Espanya. Per això, rera cada afusellament, arribava una canonada, sempre, puntual. Una canonada que instruïa als barcelonins i els permetia fer puntual recompte del terror.

El nostre conciutadà, l’Arqués, havia començat alguns estudis de llatí i de teologia al seminari, però sembla que era un cafre com a estudiant. El seu malnom, l’Estudiant Murri, ve d’aquella època. Contemporanis seus descrivien  la seva intel·ligència amb allò del “d’on no n’hi ha no en pot rajar”. Tanmateix, com que la ignorància és atrevida, ell anava pregonant quan se li escalfava la boca, en el moment bo de la seva carrera de milhomes, que acabaria sent bisbe! Això sí, en algun moment de sensatesa formulava el pronòstic d’una manera un pèl diferent. Llavors deia, “el final de la meva carrera serà un bisbat… o un cadafal”.

Al final no fou un bisbat, ni un catafal, pròpiament. Fou una execució, després que el General Llauder substituís el Capità General carnisser, que va fugir cames ajudeu-me perquè la gent se’l volia menjar. L’Estudiant Murri, orfe de padrí,  va morir el 18 d’agost de 1835, a les 5 de la tarda al glacis de la Ciutadella, una mena de terraplè que envoltava la fortalesa que feia una mica més de cent anys Felip V havia fet construir per vigilar-nos.