El llarg carrer Indústria

Screenshot 2017-05-24 13.21.56

Per una circumstància desgraciada diumenge vaig haver de buscar un reparador de telèfons mòbils que estigués de guàrdia. Com que els locals de prop de casa que sé que s’hi dediquen eren tancats, i com que a la porta no hi tenien, -com fan les farmàcies-, la llista dels que estan de guàrdia, em vaig deixar guiar per l’instint. Per l’instint i pel consell d’un conegut que sabia de què parlava, tot s’ha de dir. Total que vaig enfilar el carrer Indústria, el llarg, llarguíssim carrer Indústria que comença a la riera d’en Jornet i acaba a la Xina.

No hi havia passejat mai un diumenge al matí per allà baix. Un espectacle s’obria als meus ulls. Un desordre caòtic regnava sobre l’activitat frenètica de compradors i venedors. Una meravella (que pot ser que no conegui, ni de vista, certes ordenances municipals, això sí). Dins d’una nau, desenes de botigues plenes d’andròmines, de souvenirs, d’electrodomèstics, d’ulleres de sol i de tot el que vulgueu, precedien la que jo anava buscant: la del reparador de mòbils.

Hi vaig entrar. Darrere el taulell un noi d’uns vint anys. Li vaig mostrar el que jo creia que era un cas impossible: el mòbil havia patit un accident greu. Gravíssim, de fet. Les restes de la pantalla se’m desfeien als dits. Íntimament m’anava resignant a escoltar, per primer cop a la meva vida, com es canten les absoltes en xinès mandarí. El tècnic, però, va analitzar la jugada uns dos segons i mig i va dictar sentència en català:

– Fàcil.

Efectivament, no va tardar ni 10 minuts a ressuscitar la màquina. No vaig fer-li una reverència, però quasi, (tal és la meva dependència del ditxós mòbil).

Sortint anava mirant el paisatge humà d’aquell trosset de la nostra ciutat i vaig veure badalonins i badalonines que potser encara no saben que en són, però que sumen, -i tant si sumen! -, que s’integren de mica en mica, lentament, com només es poden fer aquestes coses, que ens ajuden a anar configurant la ciutat del futur…

Per cert, aquest cap de setmana al port no hi haurà llaguts, només: arriben els Dragon Boats xinesos. Jo de vosaltres, no me’ls perdria!

Anuncis

Infinita ignorància

Ahir quan el doctor Pere Joan Cardona parlava des del balcó de la Casa de la Vila, quan ens adreçava un pregó que donava voltes a les segones oportunitats, (i a les terceres, i a les quartes…), em va venir al cap en Màrius Sampere i aquelles paraules seves, que trobareu gravades en un mur de la llera del Besòs, a l’alçada de Santa Coloma: “Viure és provar-ho infinites vegades”.

Ahir el pregó del terror de la tuberculosi, del doctor que viu a la muntanya màgica, del manresà que fa gran Badalona, anava de provar-ho, d’insistir, de ser tenaç. Era una crida a no defallir davant d’un fracàs, o de dos, o de tres… Perquè el fracàs té un valor: t’ensenya un camí que no has de tornar a prendre i d’aquest descart en neix el neguit de pensar-ne d’altres, d’inventar, si cal, noves vies.

Se’n diu evolucionar, créixer, avançar, millorar. Se’n diu progrés.

En acabar el pregó, va sortir l’espavilat de torn, a les xarxes i va fer la seva previsible contribució a l’acte. És un fenòmen, perquè amb 140 caràcters va explicar el mateix que el doctor Cardona en 10 minuts: quan fracasses, has de reaccionar i provar altres camins. L’abanderat de la Catalunya valenta, que resulta que no té ni el petit coratge necessari, quan ets a l’oposició, per posar-te en discreta segona fila, va explicar-ho diferent, però, amb un exemple pràctic. Tractant d’individuo al doctor mundialment reconegut va demostrar empíricament que quan agafes un camí equivocat i fracasses, el pots tornar a agafar altre cop i tornar-te a equivocar. I tornar-lo a agafar encara i tornar-te a equivocar. I tornar-lo a agafar una vegada més i tornar-te a equivocar. I així ad infinitum.

Se’n diu anar enrera, regressar, empitjorar. Se’n diu perdre.

 

Asseguts al banc del si de cas

DSC_0104

Ahir, la gent d’Òmnium del Barcelonès Nord, vem entregar el Premi Singladura 2017 a l’actor Lluís Marco. Una encertada tria la del jurat del Premi, és a dir, una encertada tria de la Sílvia Soler, en Rodolfo del Hoyo, en Jordi Valls, la Bel Granya i la Caterina Mieras. L’actor Pere Arquillué va fer la glossa del guardonat. Va presentar l’acte la periodista Lídia Heredia.

Això és, més o menys, el que vaig dir al públic que omplia el Teatre Zorrilla de Badalona.

“Alcaldessa de Badalona, Alcaldessa de Montgat, regidors i regidores dels Ajuntaments del Barcelonès Nord, Lluís Marco, Premi Singladura 2017, amics i amigues…

No us negaré que, per part meva,  sortir avui a parlar des d’aquest escenari és un pèl atrevit. Sigueu benèvols i eviteu comparacions. Jo pel compte que em corre, seré breu i subratllaré només quatre coses:   

D’entrada vull destacar l’encert del jurat en la tria del guanyador. Portem dues edicions i ja comencem a veure de quin peu calcen els cinc membres que el conformen. Bàsicament, si voleu optar al premi, preneu nota: cabells blancs, -com venerables seniors-, i res d’apuntar-se al banc del si no fos. Al contrari, en Màrius Sampere l’any passat i en Lluís aquest any són avis del banc del si de cas.

Els del si no fos rondinen, es planyen i es queixen. Els del si de cas, es preparen, llegeixen, estudien, aprenen… per si de cas. Per si de cas la vida els continua regalant oportunitats, per si de cas hi ha nous reptes a superar, per si hi ha gent jove a qui ajudar.  Si pels primers el bagatge vital és un ròssec, pels bons, pels del si de cas, és el combustible, l’energia que els mou.

En segon lloc, quan el jurat dóna un premi a una trajectòria personal, encara que no us ho sembli, està fent com aquell apuntador que xiuxiueja als qui a vegades sembla que anem perduts. Ens està dient fluixet, als qui vivim aquí, al Barcelonès Nord, que com a ciutats hem d’imitar el model del premiat: ens poden afectar problemes de tot tipus, podem tenir hàndicaps enormes, però no ens podem desanimar. La recepta és clara, és la recepta Marco: unir talent amb esforç, esforç amb il.lusió, il.lusió amb positivitat i positivitat amb generositat.

Tercer: el teatre és cultura. Si la cultura és crear i transmetre valors i coneixements, si és rebre una herència de les generacions precedents i mira de conservar-la, transformar-la, adaptar-la, millorar-la, no hi ha dubte que el teatre n’és un exponent brillant. I el Barcelonès Nord i el teatre formen un binomi inseparable. En donen fe el teatre romà de Baetulo. En dona  fe aquest Zorrilla que l’any que ve fa 150 anys. En dona fe la Xirgu i en Borràs. Però sobretot en donen fe moltes entitats que han alimentat la passió pel teatre: el Cric de Montgat, el 9 pins o els del Casal a Tiana, els de la Colmena a Santa Coloma, l’Ateneu a Sant Adrià i el Sant Josep, el Círcol, l’Orfeó, La Moral a Badalona… I els grups, les companyies, les escoles i els instituts… Tot això és positiu i hem de saber-ho enfortir.

Una quarta cosa. Em va quedar clar el dia que vem anar amb la Sílvia a casa d’en Lluís a comunicar-li la decisió del jurat: aquest home més val tenir-lo d’amic. Perquè té memòria i com que en té porta Shakespeare dins del cap, i l’Ibsen l’acompanya allà on va, i en Pirandello l’inspira si fa falta, i si cal en Sagarra surt al seu auxili… És perillós i imbatible. Millor tenir-lo al costat.  Ell mateix feia broma aquell dia quan parlàvem fent un cafè: el dia que peti tot, el dia que el senyor Google es cansi de trobar-nos la frase que busquem m’haureu de venir a buscar a mi. 

Tenir memòria. També com a ciutats. També com a país. La única manera d’avançar i de ser millors. 

I ara sí, finalment, aquest és un premi a l’actor, però és també un premi al compromís d’en Lluís amb la seva gent i amb el seu país. Aquests darrers anys, en què Catalunya ha afirmat la seva voluntat de passar de ser un actor principal a l’escena europea i mundial, la gent d’Òmnium hem trucat a la seva porta en més d’una i de dues ocasions. I sempre la resposta ha estat un sí. Un sí que no volia protagonismes, un sí convençut.

Per tot això, gràcies Lluís! Gràcies Premi Singladura 2017!”

S’ha de poder dir

S’ha de poder dir sense que ningú s’enfadi. S’ha de poder dir sense que quasi ningú s’ho prengui com una cosa personal. S’ha de poder dir amb la tranquil·litat que només algú, interessadament, potser et penjarà la llufa d’una mena d’enemic del poble ibsenià. S’ha de poder dir: molta gent de la Penya, des de fa uns anys, ens hem mirat al mirall i no ens hem agradat.

Perquè l’esperit de Sant Lluís, aquell que va inspirar els joves fundadors del club, l’hem tingut massa temps a la banqueta, on el vem fer seure, esgotat de tanta lluita amb altres esperits, amb altres ànimes en joc. Lindbergh i el seu vol, – i tota la llum que aquella gesta va projectar, a partir de 1927, a la ciutat menestral -, els hem tingut massa temps guardats en algun racó de l’Olímpic.

Perquè si fa cinquanta anys, amb la lliga de 1967, vem guanyar-nos el dret a reclamar-nos vius i presents en un país gris, i vem saber posar aquella autoestima al servei de la ciutat, ara maldem quasi per reconèixe’ns a nosaltres mateixos, en un país canviant, una ciutat que es mou i un model de competició més empresarial que esportiva.

Perquè qui vulgui s’ha de poder preguntar quant pesa ara, a Badalona, un símbol com la Penya, i qüestionar-se, si cal, si aquest actiu que tenim en hores baixes és remuntable o no, o si és o pot ser una eina de cohesió ciutadana o si genera, o no, retorn econòmic a la ciutat. I a qui això faci no li podem retreure només que sigui un derrotista o un traïdor.

Perquè no ens hem fet preguntes durant massa temps. I no fer-nos preguntes ens ha dut on som. Tots, -uns per acció i d’altres per omissió-, hem tirat d’inèrcia i la inèrcia, ja se sap, dura tant com ho permeten els obstacles i les resistències que ens anem trobant pel camí.

S’ha de poder dir: em sembla que amb l’anunci, -tan críptic, tan a mig fer -, que l’Ajuntament i el Club acaben de fer, ens trobem davant l’enèssim pedaç. Potser sí que aquest cop sona una musiqueta diferent, que va dient això del “si hi posem calers, volem controlar-los”. Però tot està molt verd, encara i només quan finalment l’encaixada de mans entre l’alcaldessa Sabater i el president Villacampa reposi ben escrita sobre el paper, podrem parlar amb propietat.

En Gual, que a més de poeta devia ser un visionari, va escriure al millor himne que ha tingut mai el Joventut: “Passen els temps i bufen vents amb insistència malastruga”. Però, positiu de mena, uns versos més avall proclamava els valors de la Penya:“mai no cedeix, sempre combat, mai no coneix camins de fuga”. Valors. Els valors de l’esport en estat pur, els que el bàsquet encara escampa cada dia entre tants joves de la ciutat.

Fem-nos aviat les preguntes que toquen, doncs, i esforcem-nos per ser viables com a club, preservem l’esperit de Badalona, fem-lo sortir de la banqueta. Però no, no ho fem fent veure que no sabem quin és l’ecosistema en el que viurem els propers anys, l’ecosistema de l’esport espectacle, del producte televisiu en el món global, d’una ACB que sembla que fa figa…Això també ho haurem de saber qüestionar si no volem perdre-hi bous i esquelles.

Venerables segrestadores

Screenshot 2017-03-11 06.16.47

Ahir vaig compartir un trosset de la meravellosa tarda primaveral, que va arribar abans d’hora, amb unes segrestadores. Unes venerables, veteranes i victorioses segrestadores. Us ho explicaré tot sense recança: el seu acte delictiu ja ha prescrit. El que no ha prescrit, el que es manté vigent, és l’emoció de les segrestadores al recordar els fets que ara us explicaré, se’ls hi notava als ulls.

Al Casal de la Dona de Pomar ahir hi celebraven un acte en el marc de la setmana del 8 de març. Com que els d’Òmnium, – de la mà del més entusiasta dels argentinobadalonins que mai trobareu, l’Eduardo Alessandria, i d’altres socis -, hem treballat amb aquella entitat els darrers mesos, un projecte del programa Lluites Compartides, ens van convidar a ser-hi. Vem aprofitar, doncs, per lligar les dues coses, dones i lluites, i els hi vem fer un avançament del vídeo que hem preparat i que  fa aflorar una lluita de l’any 1985: la lluita pel transport públic a Pomar, una lluita on les dones hi van tenir un gran protagonisme.

Creieu-me si us dic que ahir vaig percebre molt millor que en ocasions solemnes, el que és l’orgull, l’autoestima i l’empoderament. Àvies venerables reconeixent-se com a protagonistes d’una lluita compartida, feta de bracet amb tots els veïns del barri. Àvies amb vides dures, la majoria amb el trauma d’una migració difícil, que miraven la pantalla i s’emocionaven a l’escoltar-se, que reien quan alguna protagonista en el documental en deixava anar una de fresca, que aguantaven la respiració rememorant els moments difícils d’aquella lluita, amb el barri pres per la policia.

Telegràficament allò va anar així: l’arribada del metro a Badalona l’any 1985, va comportar una reordenació de línies d’autobusos que va comportar, pel barri de Pomar, deixar-lo més aïllat de la resta de la ciutat del que ja estava. Els veïns, -i les veïnes, ja us ho he dit-, van començar a segrestar autobusos i retenir-los en un descampat del barri.

Fins a catorze tuses van arribar a ser seves en el moment àlgid del conflicte.
Allò va acabar bé, perquè l’administració va entendre el problema, el va valorar millor que no pas ho havia fet inicialment i el barri va mantenir els serveis de transport dels que era mereixedor.

Pomar, avui, res té a veure amb el de fa 32 anys. Molta feina dels seus veïns i molta feina de la Generalitat, sobretot, i de l’Ajuntament, l’han convertit en un barri amb una personalitat i una qualitat de vida força envejable. Aquella lluita pel transport i totes les lluites que, per impuls de l’Associació de Veïns o d’altres entitats, s’han fet des de l’ànim de la millora col·lectiva, han valgut la pena.

De la narració que fa el vídeo em quedo amb la confessió d’una de les segrestadores. Hi explica el mètode utilitzat per fer-se seves les tuses: des que el BS entrava al terme municipal, per Sant Adrià, i fins que arribava al seu final, on ara hi ha la Plaça Josep Cortinas, a cada parada hi pujava un parell de dones, ja conxorxades amb la lluita. Totes arribaven fins al final del trajecte. I era allà on es consumava el delicte: una d’elles s’acostava al xofer, amb estil Pedro Navaja, las manos siempre en los bolsillos de su gabán, i fent amb els dits un gest de portar una arma a la butxaca, li deia: “por favor, somos de Pomar, haga el favor de subirnos, porque si no, mire lo que llevamos…”. El conductor de l’autobús, que ja devia entendre de què anava la història, continuava el trajecte fins arribar a l’autèntica parada final: la de la dignitat del barri, la de la unió fa la força.

El clàssic

Ahir vaig tenir la sort de participar a la presentació d’Els vells amics, de la Sílvia Soler, a l’Espai Betúlia. La foto de la Bel Granya ho testimonia. Vaig dir, més o menys, això:

“Bona tarda a tothom, sigueu benvinguts a l’Espai Betúlia, sigueu benvinguts… a tot un clàssic.

Pels lectors i les lectores de la Sílvia Soler, avui ens passa com als fanàtics del Bruce el dia que arriba al Camp Nou, o com aquells wagnerians empedreïts el dia que el Tristany i Isolda arriba al Liceu, o com els abnegats seguidors de la Penya quan arriba el dia de rebre el Barça al Palau.

Sí, naturalment, ja ho sabem que podem anar llegint els seus articles preciosos cada dissabte a l’Ara, o que de tant en tant l’escoltarem a la ràdio o a la tele, però també sabem que vindrà un dia, – més o menys cada any, cada any i mig – en que arribarà el clàssic: el dia que la Sílvia presenta llibre a Badalona!

I el Liceu, el Camp Nou o el Palau Olímpic dels soleristes són aquí: a l’Espai Betúlia. I els fervents admiradors som nosaltres.  Sigueu, doncs, benvinguts i benvingudes al clàssic.

Agraeixo a la Sílvia que m’hagi convidat a participar en aquesta presentació i començo.

Els vells amics, pàgina 112: “El que cal esperar dels bons amics no són pas paraules amables, sinó paraules sinceres”. Sí? Doncs,us seré franc, us seré sincer

A mi la Sílvia em fa por.

Perquè rient, rient, com qui no vol la cosa, tinc la impressió que ens roba gestos, ens furta mirades i, d’amagat, ens grava frases fetes, expressions i cantarelles. Ens extreu indolorament els gestos, el deix, l’essència i me la imagino a casa, al vespre, guardant el seu botí en capsetes. Acumulant concentrats de vida com si fossin pastilles de caldo o càpsules del Nespresso.

A mi la Sílvia m’enganya.

Perquè em fa veure com a reals personatges inventats. Quan es posa a escriure, agafa tot el que ha acumulat en aquella mena de síndrome de diògenes estrany, i tria i remena les peces que farà servir per muntar la seva obra.  Hi té la mà trencada, ja, (i nosaltres que ens n’alegrem). I sense descripcions excessives ni empalagoses ens presenta personatges que de tan possibles, tan possibles, te’ls creus. I sabeu com quan vas al metge, que et pauta les dosis de medicació per tal que les píndoles facin l’efecte desitjat?, doncs la Sílvia fa igual a les seves novel.les: ens subministra de tal manera les dosis de detalls, de manies, de projectes, de passats,… dels personatges, que aconsegueix l’efecte que busca: que quasi incomprensiblement arribis, sense ni adonar-te’n, a creure que en Mateu, en Marc, la Lídia i companyia acabin semblant reals, reals.

A mi la Sílvia em té desorientat.

Perquè costa d’imaginar com una persona que ho tindria tot per ser una mena de diva a la nostra ciutat, triï el camí de la normalitat. Els d’Òmnium fa un temps vem fer aquella campanya preciosa del país normal. Recordeu? és normal que un país gestioni els seus recursos, és normal portar-te bé amb els teus veïns, és normal que un país promogui la seva cultura… Vem haver d’omplir el país de cartells de colors plens d’obvietats, ja ho veieu si és trista la vida del nostre país. Jo no sé què fan els escriptors en els països normals, però sí que us diré que hi fa la Sílvia en el seu. Fa, com tants de nosaltres: allò de la pluriocupació. Troba temps per implicar-se en la lluita per la llibertat.  Personalment, en el seu dia a dia, i organitzadament des de la junta d’Òmnium al Barcelonès Nord i segur que des d’altres llocs també. I no poques hores, creieu-me, sé de què parlo. Jo això li vull agrair avui, aquí, molt sincerament. A tots els arguments que acumulem per demanar la independència, doncs, n’hi afegeixo encara un altre: l’hem d’aconseguir per tal que la Sílvia pugui escriure encara més i millor.

Us deia al començament que això d’avui és com un d’aquells esperats clàssics. Jo fins i tot pronostico que d’aquestes presentacions de la Sílvia Soler a Badalona, algú algun dia en podrà escriure una novel·la. Perquè tenen  tot el què cal perquè en surti una bona història:

Per començar escenaris amb encant: aquest espai Bétulia, una illa de lletres al mig del brogit de la ciutat, ocupant una antiga fàbrica tèxtil. O La Sargantana, aquell restaurant que és alguna cosa més que un restaurant, allà a l’entrada del Dalt de la Vila. O el Círcol, aquella joia antiga que uns romàntics s’esforcen- i de quina manera- en fer perviure…

Per continuar una protagonista indiscutible Ella. La periodista, l’escriptora, però també l’esposa-mare-germana, l’amiga  l’activista, … al voltant de la qual girarà la trama

I després vindran els extres, els secundaris de la trama: aquella parella de llibreters amables, que van posar-s’hi tard però ja són imprescindibles, aquella periodista que ha de cobrir l’acte i somnia en acabar escrivint novel.les, aquell lector badaloní que la coneix prou i que llegeix les seves novel·les intentar trobar qui potser s’amaga rere els tics i les maneres de fer de cada personatge, les amigues que sopen i xerren i xerren i sopen amb Ella… I encara hi trobarem els senyors-que-fan-preguntes-en-acabar-l’acte, la col·leccionista de dedicatòries i tants i tants d’altres.

Un clàssic, ja us ho dic jo, dóna per molt.

Si us hi heu fixat, entre els actors i actrius de repartiment,  me n’he deixat uns d’importants: els presentadors o presentadores de l’acte. Ho he fet expressament per poder-vos presentar ara mateix les dues persones que acompanyaran la Sílvia en aquest acte. Són l’Esther Vera i l’Odile Arqué.

L’Esther Vera és la directora del diari Ara. És badalonina i periodista. Amb la Sílvia van coincidir a Catalunya Ràdio. Durant uns anys, crec que tres o quatre, van coincidir fent de guionistes del programa matinal d’en Josep Cuní. Contra el que diria la lògica, aquella experiència amb en Cuní, no va deixar seqüeles ni en una ni en l’altra. Just després d’allò, però,  -sospitosament – l’Esther va voler córrer món. Corresponsal a París, corresponsal a Washington. Quan va tornar, va col.laborar amb mitjans com la CNN+, El País o Cuatro. Després va fer el salt a la vida pública, fent d’assessora especial i cap de gabinet del Conseller Mas Colell. Ara fa una mica més d’un any que dirigeix l’Ara, com he dit. La primera directora d’un diari editat a Barcelona, (va bé recordar-ho avui vigília del 8 de març).

Sílvia, tu no ho saps, però l’Esther i jo vem viure una història com la dels vells amics. Coincidíem a la universitat i viatjavem en cotxe. Aquí s’acaben les similituds, però. Tot era molt més prosaic: arribar a la UAB era difícil a mitjans dels 80 i fèiem la Vallensana, durant un curs, quasi cada dia, amb el cotxe ple de col.legues per poder estalviar una mica.

L’Odile Arqué és filòloga. Traductora, correctora, professora. Ha treballat en el camp del doblatge també. Però sobretot l’Odile és poeta. Ha publicat poemaris com La vida en punt, i destaca també en allò que potser més li agrada: dir els poemes. Té també un currículum llarg de col.laboracions amb pintors i amb artistes plàstics, però no és per això que l’ha triat la Sílvia per la presentació d’Els vells amics, aquest llibre ple de pintors i de pintures. L’Odile i la Sílvia són amigues. No és una amistat antiga en el temps, no. Va començar com comencen tantes amistats: van coincidir, no fa pas massa, en un sopar. Un sopar de lletraferits i lletraferides de la nostra ciutat on ves a saber sobre què conspiraven! Que l’Odile sigui una mestra recitant, llegint, dient els versos, ajudarà a la Sílvia, segur, a fer-se entendre molt millor”.

Sortir

screenshot-2017-03-03-06-25-47

Sortir per la porta de la Casa Gran carregat d’elogis per totes bandes no pot ser qüestió de sort.

És cert que hi pot ajudar el moment en què ho fas: no és el mateix sortir a mig mandat, -quan les màquines electorals descansen-, que fer-ho quan s’acaba la legislatura, al bell mig de l’estrèpit d’uns comicis.

També ho és que hi pot ajudar el nou destí que emprens: no és el mateix sortir per anar-te’n, cap a casa, que sortir mantenint un càrrec amb cert poder decisiu sobre alguns aspectes de la vida municipal.

Naturalment al valorar les bones crítiques rebudes, just al travessar de sortida els porxos de la Casa de la Vila, cal no oblidar allò del quan fou mort el combregaren, ni l’arxiconegut consell sobre els enemics que fugen i el pont de plata.

Probablement ningú discutirà tampoc que es pot haver tingut, durant l’estada al consistori, una major o menor propensió a cuidar la pròpia imatge pública, més enllà de la feina feta, i això pot ajudar-hi.

Tot això és veritat. Però no, segur que no és qüestió de sort. Hi ha d’haver alguna cosa més. Hi ha d’haver caràcter i s’ha d’haver fet feina per Badalona i la seva gent. I en Ferran, n’ha tingut i n’ha fet. Des de la discrepància en tantíssimes coses, des de la coincidència en tantíssimes altres, em sembla just reconèixer-ho i afegir-me al desig general de bons auguris pel seu futur.