El partit dels dilluns (v.2018)

 

Resultat d'imatges de dilluns plaça de la vila badalona llibertat

Comença el xup-xup de les municipals de l’any que ve.

Com cada quatre anys, els qui governen maldaran per fer una bona recta final, que deixi un bon gust de boca pel maig de 2019, i els qui volen governar s’esforçaran, – cadascú amb el seu estil propi-, per subratllar errors i mancances dels qui manen i, espero que també per proposar projectes creïbles i atractius. Naturalment com cada quatre anys, hi haurà qui farà números, estadístiques, projeccions i càbales de tot tipus per anticipar resultats i anirà atabalant-nos amb enquestes que mai sabrem si són pronòstics o projeccions de desitjos.

Sí, sembla un patró conegut, un ritornello que apareix a la partitura de la melodia badalonina cada quatre anys.

Però, fixem-nos-hi bé, aquest cop, perquè crec que el patró pot girar-se com un mitjó. Com tantes coses al nostre país, l’atac frontal a la democràcia per part dels aparells de l’estat, obliguen a situar a primera línia de qualsevol proposta electoral, determinats valors i principis. A les municipals, també.

Valors i principis que no són fum, ni són paraigües protectors, ni monotemes, ni mandangues: són l’essència de qualsevol institució que es vulgui respectuosa amb la seva gent, que persegueixi rotundament l’interès públic i que situï l’educació, la cultura, l’activitat econòmica i la igualtat d’oportunitats en el frontó del seu dia a dia. L’essència, també, del respecte pels drets nacionals de Catalunya.

Hi ha molta gent que els comparteix aquests valors. De fet, persones que veuen de molt diferents maneres temes de gestió del dia a dia de la ciutat, es troben magníficament juntes en la defensa d’aquests ideals i principis. En el darrer any, la transversalitat obligada en aquest trànsit de la Catalunya autònoma a la Catalunya república, ha fet lluir a Badalona aquest treball d’equip entre entitats, partits, grups i grupets.

De l’1 d’Octubre ençà, – de la repressió dels del 155 cap aquí – , potser l’expressió més clara d’aquesta transversalitat és la Plaça de la Vila dels dilluns al vespre. Gent de tots colors que es barreja en un sol clam, gent de tot pelatge que posa el respecte als altres i l’estima a la ciutat i al país, per damunt de qualsevol altre premisa, gent que s’emociona i a qui li brillen els ulls.

Torno a les municipals de 2019. Més d’un i de dos conciutadans m’han aturat per parlar d’una candidatura que recollís aquests anhels compartits i que, alhora, sabés dibuixar una proposta que parlés de ciutat inclusiva, ciutat activa i ciutat educadora; d’una candidatura que aglutinés aquells qui entenem que l’Ajuntament ha de complir dues premises: 1) no ha de ser el pare-Ajuntament sinó que ha de ser un acompanyant i un facilitador de les iniciatives de la gent, de les preocupacions de la gent i 2) que l’Ajuntament ha tenir una mica més de ritme, ha de bategar a l’uníson amb les inquietuds dels ciutadans.

El partit dels dilluns va ser una expressió que el món convergent va popularitzar fa quasi quaranta anys. Venia a significar aquell tornem-hi de l’endemà de la festa, aquell vinga, va, aquell som-hi, aquell posar-s’hi amb ganes renovades… El partit dels dilluns (v.2018) podria recollir part d’aquell significat també, però sobretot, sobretot, hauria de fer bandera de l’esperit que es respira, des de fa quasi quatre mesos, els vespres de cada dilluns a la Plaça de la Vila.

Seria un atac al pluralisme polític una proposta d’aquest tipus? Sincerament, no té per què ser així. L’expressió del pluralisme pot ser la pròpia candidatura, si es fa bé. Seria, això sí, una proposta en positiu que al mateix temps faria de dic de contenció d’una manera de fer política que els aprenents de bruixot locals practiquen i que consisteix en replicar acríticament l’estil dels líders del 155. Dic de contenció d’una manera de fer política que, lamentablement, ja vem tastar a Badalona.

Anuncis

Llavors, sí

boveda-golbal-semillas-svalbard

Svalbard no és un moble d’Ikea. És un arxipèlag noruec que es troba no nord enllà, no, sinó nord molt més enllà, al màxim nord, per entendre’ns. Una de les seves illes és Spitsbergen.

Estremera ara com ara és l’Spitsbergen dels catalans.

M’explicaré. Els noruecs un dia van decidir que calia construir i fomentar un banc de llavors. Amb el mateix esperit que entitats o ajuntaments han impulsat bancs de llavors d’àmbit local, (per preservar la biodiversitat i protegir llavors de cara a properes generacions), el govern noruec un dia s’hi va posar. I ho va  fer a l’engròs i com Déu mana.

Va fer estudis, va buscar en territori remot un lloc fred i aïllat,  gens propens a moviments tectònics, capaç d’aguantar embats nuclears fins i tot, va firmar convenis amb institucions mundials, públiques i privades, i quan ho va tenir tot clar va construir a Spitsbergen el Banc Mundial de les Llavors, que ja té un dipòsit de quasi un milió de bossetes amb llavors d’arreu del planeta.

A l’estat espanyol, amb la seva habitual malaptesa, empresonant al vicepresident Junqueras, (i al conseller Forn i als Jordis, Cuixart i Sànchez), també n’estan construint un, de banc de llavors. Però ho fan com fan ells les coses: ni estudis previs, ni consensos internacionals, ni càlculs sofisticats. De fet, la gràcia és que l’estan fent sense voler-ho. Segurament sense ni intuir-ho. Però això fan: preservar unes llavors d’unes varietats autòctones nostres que, sense cap mena de dubte, acabaran germinant.

Estremera (i Soto del Real i fins i tot Brussel·les si ho volem mirar així) és la nostra Spitsbergen. I les llavors Sànchez, Cuixart, Junqueras i Forn, les llavors que ara romanen, tristes, en un magatzem fosc, conserven tota la seva potència i expectativa.

El Consell d’Europa va publicar abans d’ahir un informe contundent que conclou que l’estat espanyol ha ignorat les recomanacions que aquella institució va fer-li el 2013 per lluitar contra la corrupció i contra certes males praxis en l’àmbit de la justícia.

El Tribunal Supremo, semblava donar resposta a aquell informe ahir mateix, amb la resolució que impedeix la sortida de presó del vicepresident Junqueras. Una resolució que conté perles com aquesta:   “...si el recurrente incitaba a sus partidarios a movilizarse en la calle con la finalidad de reforzar sus actuaciones y forzar al Estado a aceptar la independencia, es claro que era previsible que, con una altísima probabilidad, se produjeran actos violentos…“.

És ben bé allò del lladre vell, que creu que tothom és com ell. Que no insisteixin els magistrats, això de la violència no cola. La llavor Junqueras és una llavor pacífica, cívica, democràtica, culta i solidària.

I ells no ho saben però en tenim milers i milers de llavors de la mateixa espècie. Llavors que estan plantades en camps que ara semblen somorts però que a la primavera començaran a fer forolla.

 

La mare (murciana) que el va parir!

Cuixart 12O

Era el dia del Pilar de l’any passat. El nostre Ajuntament, com tants d’altres arreu del país, va dir allò ja conegut del res a celebrar. Però el caràcter emblemàtic de Badalona, (ciutat gran i govern defensor del dret a decidir), va convertir-lo en diana de la ira del delegat del govern espanyol. La voluntat d’en Millo, (convenientment incentivada per l’exalcalde i la seva tropa), de seguida va trobar una capa de pintura jurídica (Pantone 155) per embolicar la troca i ja la vem tenir organitzada.

No recordo si ell mateix o algú d’Òmnium nacional em va trucar aquell mateix matí, a primera hora, per dir-me que vindria a Badalona a l’hora d’obertura de les portes de les oficines municipals del Viver. Volia fer costat a un govern que situava, cívicament i pacífica, la seva defensa de l’autonomia local per sobre d’una festivitat que porta associada una determinada manera de veure el món, (desfilada militar i recepció borbònica, per entendre’ns, com a màxims exponents).

Va venir, doncs. I per ell venir a Badalona és sempre tornar a casa. En Cuixart és fill de badaloní. I de murciana. Quantes vegades li hem sentit a dir! Sempre que ha pogut n’ha fet bandera i ha fet bé. Perquè la “mare murciana” ha estat la palanca que li ha permès aixecar discursos vibrants: aquells que situen la catalanitat en unes ganes de construir conjuntament un país, independentment de l’orígen de cadascú, aquells que exalten el respecte a la llengua d’orígen de tothom i situen el català com a llengua de trobada, aquells que valoren l’esforç, -les famoses lluites compartides-, de les generacions i generacions d’emigrants que van arribar a Catalunya tenint-ho tot per fer, … La “mare murciana” d’en Cuixart ha estat i és la “mare murciana” de tots nosaltres.

El dia 25 de setembre de 2017, -abans d’ahir, com aquell qui diu-, en Cuixart va ser altre cop Badalona. Faltava menys d’una setmana pel referèndum. Va venir a parlar de democràcia, aquest cop. Amb l’alcaldessa i amb en Wagensberg, del “Casa nostra, casa vostra“. No recordo si la “mare murciana” va sortir explícitament aquell dia a la Nau 3 de l’Escorxador, que es va omplir de gom a gom. El que sé segur és que a l’acabar els parlaments, va voler que la gent hi digués la seva. Va escoltar la gent, una cosa que fa de meravella, atentament, intensament. No recordo si la “mare murciana” va aparèixer aquell dia a La Salut, deia, però estic segur que el seu esperit imperava en les paraules de tancament d’en Cuixart: “Aquí, sí, a la terra d’en Miguel Poveda, que quan ens canta Margarit, quan ens canta Lorca, ens emocionem igual. I tenim la sort que l’entenem quan ens canta Margari i quan ens canta Lorca. Per molts anys!

En Jordi Cuixart, -i en Jordi Sànchez, igual-, no mereix ser a la presó. Cada minut que hi passa és un minut robat a un futur millor per a tots. Cada minut que hi passa les ganes de República catalana creixen.

No cal

albiol-millo

No cal que expliqueu que el pacte Millo – Albiol, per mantenir blanquejat el sepulcre de la màquina electoral de l’exalcalde, és la mostra més evident de la participació activa d’aquest en la preparació de tota l’operació policial que ha colpejat Catalunya.

No cal que ho expliqueu. Ho sap tothom. Ho recordarem tots. Fàstic.

 

Coses que passen en una campanya com aquesta

Que et trobes comprant una cervesa a la carpa d’un partit que potser mai votaràs, al costat de gent que potser veu i viu les coses de forma molt diferent a com les veus i les vius tu. Gent que algú et diria que no són dels teus, però que sí que ho són en allò essencial: democràcia, nació, dignitat,…

Que se t’acosta gent gran i et fa dipositari i custodi d’històries de patiment, de lluita, de dignitat. Gent que es pensa que t’explica vivències seves o dels seus pares i avis i no sap que en realitat t’està carregant les malmeses bateries, -una campanya sempre cansa -, per l’endemà.

Que aprens a separar el gra de la palla. I t’enfades amb situacions concretes, i et torben actituds puntuals, i t’indignen comentaris egoïstes, i et descoloquen mirades partidistes enmig del mar transversal, però penses que tot això ara fa nosa, que la gent no està per futileses, ara. Gent que ha sigut el motor del procés, que ha fet tombarelles si ha calgut, que s’ha manifestat, que s’ha mobilitzat, que ha fet aportacions econòmiques, que ha renunciat a dies de festa, a dies de família i al que ha calgut. Gent que treballa per arribar al dia en què ja podrem, -democràticament -, matisar i debatre tot el que calgui.

Que et ve gent preocupada per la situació de tensió que es viu al país perquè a la tele ahir van explicar no sé què. Gent que viu aquí i dóna crèdit a la intoxicació televisiva i aleshores et toca perdre dos minuts i parlar-li’s d’autoconfiança, de mirar la realitat -que és la d’ara i és la d’aquí, que és la de la gent que veuen cada dia i dels carrers que trepitgen quan surten de casa – sense filtres; parlar-li’s de fer un tomb per les xarxes i trobar-hi referents sòlids, d’empoderar-se, de no propagar rumors i de vinga, va! que la por ja fa temps que ha canviat de bàndol.

Que et trobes fent de botiguer, de camàlic o d’orador, d’artista, d’activista o de tècnic de so i hi ha gent que et pregunta: però que no eres advocat, tu? Gent a qui li has d’explicar que aquests dies fas dues jornades laborals per dia, si cal; que n’hi ha molts que estan fent molt més que jo i s’hi estan jugant molt més que jo; que quan toca, toca… i ara toca;  i que sí, que ja tinc ganes de viure en un país normal.

Que descobreixes el maleït enjòlit de la clandestinitat, i et baixes 15 aplicacions per comunicar-te de forma segura i encriptada amb els companys, reps consignes d’algú en qui confies però que no et pot revelar la seva font, et cites en llocs estranys, t’arriben ofertes d’amics i coneguts que tenen un lloc segur “per si heu de guardar material o qualsevol altra cosa” i saps que la gent t’entén quan li parles quasi crípticament. Gent que porta als gens la punyetera voluntat de ser un poble lliure, obert, modern i democràtic i que et llegeix la mirada en un tres i no res.

Que confirmes cada dia que el teu país és el que és. Perquè veus el que passa a Valls, a Manresa o a Lleida i estàs segur que és el que podria passar a la teva ciutat. Perquè vas a manifestar-te a la capital i et trobes com a casa. Perquè veus les cares dels manifestants de la revolució dels somriures i veus la teva gent. Gent preocupada, serena, carregada d’arguments, informada, pacient, organitzada, oberta, dialogant, moderna. Gent gran, gent joves, famílies, amics, d’aquí i d’allà. Gent que diumenge que ve, d’avui en vuit, votarà. Votarem.

Dolors de part

Sabater

Tranquils que no em posaré a parlar de coses que no conec ni coneixeré mai. Des que el món és món, l’alegria dels naixements ve precedida pel dolor de la mare de la criatura. Això ho sap tothom.

Ara està naixent un estat. I en aquest naixement també hem de preveure el factor dolors.

Dolor dels qui no voldrien que la cosa anés bé. Dolor dels qui voldrien que la cosa sí que hi anés. Dolor dels qui creuen que se’ls hi acaba la bicoca. Dolor dels qui veuenperillar un futur que esperen millor. Dolor dels qui pensen amb la gent a qui els hagués agradat tant viure aquest moment. Dolor dels qui voldrien que la cosa no anés bé però volen fer veure que sí. Dolor dels que dubten honestament i legítimament sobre allò que comportarà el nou vingut.

Hi ha molts tipus de dolors i tots, d’una o altra manera, els hem de saber portar amb elegància fins el moment del part.

Com amb elegància podem portar ja ara l’altre factor dolors: el factor Dolors Sabater. Quin honor tenir una Alcaldessa que farà el que calgui perquè la gent de la seva ciutat sigui escoltada.

 

Matisar ens farà lliures

prismalo-aquarelle-assortiment-80-couleurs.jpg.png

Enduts per una manera de fer que s’imposa arreu, cada cop som menys amants del matís. És així. Senzillament, tristament, és així. Semblem abocats indefectiblement a haver de debatre a base de titulars, i a deixar-nos perdre arguments que modularien una opinió, raons que ressaltarien determinats parers i adjectius que farien més entenedor un pensament.

Podent dibuixar amb una capsa de Caran d’Aché d’aquelles de 80 llapís, ens resignem a anar pel món amb una capseta petita d’Alpino de sis colors i passa que t’he vist. Som tan soques que ens deixem guiar per titulars; som tan totxos que ens conformem a repetir consignes prefabricades sense filtrar-les pel sedaç de les idees pròpies; som tan ganduls que ens fa mandra argumentar.

Sembla que matisar sigui de covards, quan en realitat és el matís el que ens farà lliures. Ressaltar tons, destacar detalls, subratllar interessos. Explicar contextos, entendre condicionants, conèixer antecedents. Tenir un pensament propi, naturalment. Matisar és tot això.

A Badalona matisem poc, també. Com a ciutat acabem jivaritzant alguns debats, que podrien ser interessantíssims, convertint-los en avorrides partides de ping pong de pa sucat amb oli. I ens acabem cansant, és clar. Perquè estem més pendents de seguir la piloteta que no pas de l’essència del que preteníem, del que perseguíem. Si matiséssim més, més acords serien possibles. Si matiséssim més, no correríem el risc que qualsevol canvi de posicionament fos llegit com un fracàs. Si matiséssim més, faríem més fortes les aliances estratègiques en temes fonamentals.

Algú pot estar pensant que aquest elogi del matís és contradictori amb la meva defensa del referèndum de l’1 d’octubre. Jo crec que no. En qualsevol presa de decisió, personal, empresarial o ciutadana, hi ha un temps pel debat i un temps per concloure. En el temps del debat és quan toca matisar, (encara que alguns malgastin aquesta oportunitat amenaçant i prou). Després arriba el temps de concloure, naturalment. Un sí o un no. Democràticament.

Els matisos tornaran l’endemà, quan si guanya el sí començarem a construir la República.