Pausa dramàtica

Àlex Pastor, con la vara de alcalde de Badalona, ante Dolors Sabater.

En un conte meravellós, Mònika Zgustova segueix una conversa de tres homes grans en un cafè de Praga. Donen voltes a l’entorn del tema de la mort i, en un moment donat recorden, divertits, que a l’enterrament de Txékhov, alguns milers d’assistents, per error, van fer el seguici darrera el taüt d’un militar que enterraven el mateix dia, en el mateix cementiri moscovita. La banda militar que acompanyava amb música al General Keller, que així es deia el militar difunt, sembla que va ajudar a sembrar la confusió.

Avui a Badalona em sembla que n’hi ha que també s’han confós d’enterrament. Es pensaven anar a l’enterrament de l’alcaldia de la Dolors Sabater i s’han acabat situant en el seguici de l’enterrament de la política local tal i com, -més o menys-, l’haviem entès fins ara.

Darrera la caixa equivocada molts han anat caminant amb l’acompanyament monòton d’una banda que jo no m’atreviria a qualificar de militar, ni potser tampoc de paramilitar. Una música amb una tonada conegudíssima que anava alternant allò de “a l’Ajuntament no s’hi ha de fer política sinó que s’hi han d’arreglar els problemes reals dels ciutadans“, amb la classíquissima insinuació de la necessitat “d’acabar amb un govern dels del centre de la ciutat i substituir-lo per un govern dels dels barris.” 

Darrera la caixa equivocada s’han convençut que de l’alcaldessa Sabater no se’n cantarà mai més gall, ni gallina. “El tiempo de Dolors Sabater ya ha pasado“, anticipava fa uns dies ja, el flamant alcalde Pastor, confonent desitjos i realitat.

Desconec que és el que succeirà a partir d’ara. Però pateixo, és clar. Perquè un dia els  que s’han despistat al recinte funerari, descobriran amb espant que la Dolors Sabater encara belluga, descobriran que  un govern de tres (o quatre) regidors no pot qualificar-se seriosament com a tal; i descobriran, finalment, que l’instigador de tot plegat, (capaç d’humiliar públicament al seu candidat abans de fer-lo alcalde), estima més que ningú altre la buidor, la frivolitat, la inconsciència i la xabacaneria

L’episodi de la paradinha final, -hem de fer un recés de 15 minuts per pensar fort, ha vingut a dir, tractant-nos a tots d’imbècils-, ha estat la cirereta del pastís. Aquell suat recurs de la pausa dramàtica, que matusserament s’ha tret de la màniga aprofitant que la mesa d’edat era dels seus, és l’expressió que defineix millor i més exactament el punt just on ens trobem: aturats en un drama, esperant el maig que ve.

S’imposa una reacció tranquil.la i la sòlida construcció d’una alternativa a aquesta manera de fer les coses que avui s’ha imposat.

 

Anuncis

A Badalona ningú sap qui marcarà Laurie Cunningham

Laurie-Cunningham-contra-Barcelona

L’Helenio Herrera, a primers dels vuitanta, era l’entrenador del Barça. Un personatge fet a base d’imprevisibilitat i de frases i conceptes enginyosos. En una ocasió, abans d’un partit amb el Madrid, quan tota la premsa esportiva escalfava el derbi fent càbales del moment de joc d’un i altre jugador i de la conveniència que un o altre jugués o s’asseiés a la banqueta, quan la pressió era màxima, va voler parlar una estona amb els periodistes.

Avançada la conversa algú va preguntar: “Qui marcarà a Laurie Cunningham?“, (era el Cristiano del moment). “Home, això no t’ho diré, ja ho descobriran el dia del partit“. “I a Juanito? qui marcarà a Juanito?” “Tranquils, en Juanito es marca sol!“.

Aquell “Juanito se marca solo“, – perquè, com segur que heu endevinat, el català no era la llengua habitual al vestidor del Camp Nou, -, va tenir un efecte brutal i va esdevenir un clàssic. Tota la pressió mediàtica que fins aquell moment es concentrava sobre els jugadors que havien de protagonitzar el partit, pam!, desaparegué de cop. L’efecte fou tan ràpid com ràpids foren els focus posant-se des d’aquell moment i fins després del partit només sobre l’entrenador. Una mena de parallamps, vaja, que va permetre als jugadors concentrar-se en la seva feina.

El partit va començar amb un 1-0 d’en Schuster, (que era del Barça, llavors). Però, ai las!, en Juanito, -en Juanito!-, va empatar al cap d’una estona. El gol el va celebrar davant de la banqueta del Barça, on si no?. Sembla que palplantat davant els suplents i l’equip tècnic va dir-li al veterà entrenador no sé què d’una residència d’avis. Per sort pels culés en Quini va treure faves d’olla i el Barça va acabar guanyant el match.

I us preguntareu, amb raó, què hi té a veure tot això amb Badalona?

Per mi tot aquest espectacle previ al Ple del dia 20 de juny, – el ple de la ditxosa moció de censura- , és com l’arribada d’un derbi futbolístic. Pàgines i pàgines de paraules que no porten enlloc. Missatges críptics que no entenen ni els qui els formulen. Molt de “el futbol es así“, molt de “tenemos que ir partido a partido“, però en el fons em sembla que més d’un s’ha fet un nus.

Si us hi fixeu, a Badalona, tothom juga a intentar passar la pressió a l’altre costat, però la  pregunta clau, (aquell “qui marcarà en Cunningham?“), resta també sense contestar. Com es governarà la ciutat? “Això ja ho descobriran el dia del partit“, ens diuen els qui ho haurien de saber.

Caldrà trobar, abans del dia 20, un Helenio Herrera local. Algú que tregui pressió als jugadors de l’equip dels que no volen tornar enrere, dels que volen avançar cap a una ciutat inclusiva i de progrés. El prepartit pot ser molt brut, molt tens, però si hi penseu bé al final la immensa majoria de la gent només recorda el resultat. Deixem retrets a banda, treiem pressió i concentrem-nos en això, en un resultat que valgui la pena.

 

 

 

5 maneres amables d’afrontar l’espera de la (possible) moció de censura

Girl-Reading-a-Book

Aquestes properes setmanes, a Badalona, la política local provocarà moltes enraonies. Dilluns passat el govern actual no va poder superar la moció de confiança que havia proposat, en un exercici que alguns qualifiquen de coherent i d’altres consideren excessivament atrevit, (a la llum de l’aritmètica de la Sala de Plens).

No haver rebut la confiança del Ple ha fet que s’obrís una finestra de temps d’un mes, per tal que els actuals opositors rumiïn i decideixin si presenten o no una moció de censura. De fet, aquest instrument per fer caure el govern, ha estat a les mans de l’oposició des del primer dia del mandat, però plantejat en aquest marc normatiu de la prèvia moció de confiança fallida, es converteix per a PP, PSC i Cs, en una qüestió quasi d’orgull. Alguns d’ells, -els conec bé-, segur que se senten interpel.lats amb un “a veure si tens nassos de fer-ho!”. I l’orgull, senyors i senyores, és la gasolina de molta gent ufana i superba.

Els qui poden presentar-la, doncs, -potser presoners de la seva afició dicotòmica-, viurien com un fracàs el fet de no fer-ho mentre que els qui poden rebre-la, -en bona part també aficionats a les visions únicament binàries-, llegirien aquesta situació com una prova irrefutable de la bondat del seu govern.

Per contra, si els qui ara escenifiquen reunions amb cares de rumiar molt i de pensar fort, s’acabessin tirant a la piscina de la moció, ens vendrien un discurs de salvadors de la ciutat, mentre que els defenestrats, en justa correspondència, es victimitzarien intensament fins el mes de maig de l’any que ve.

Vivim, doncs, en aquest atzucac.

Afortunadament, Sant Anastasi gloriós, ens ha posat uns dies de festa per distreure’ns del tema. Però, per si de cas, us proposo unes quantes fórmules per fer més passadors aquests dies:

Camineu per la platja aprofitant algun dia assolellat. Trepitgeu la sorra i valoreu el miracle que representa haver recuperat un espai degradat, contaminat i poc agradós en un dels principals orgulls badalonins. Feu memòria de tota la gent que en els darrers quaranta anys ha treballat per aconseguir-ho: no els guiava ni l’estirabot, ni la foto, ni el titular fàcil.

Poseu-vos a la porta d’alguna escola a l’hora de sortir els infants. Recordeu l’esforç  de tants i tantes mestres, de pares i mares implicats, de l’administració en bona mesura, per aconseguir que l’escola sigui una eina de cohesió, generadora d’igualtat d’oportunitats, un espai de llibertat i de seguretat per als nanos, per evitar una doble línia escolar en funció de la llengua. A tota aquesta gent, -que encara reclamen i treballen, que encara somien i empenyen millores-, no els ha guiat mai l’urc, ni l’orgull mal entès; no els ha guiat cap doctrina que no sigui la de fer, entre tots i per a tots, una ciutat millor.

Llegiu algun llibre d’aquells que alimenten l’ànima. Recorreu amb la mirada línies de lletres que de tan ben enfilades es converteixen en vitamines per anar per la vida. Després de fer-ho, per contrast, qualsevol titular de premsa engolat, pompós i buit sobre si moció sí/moció no, veureu com miraculosament entra per una orella i surt per l’altra.

Pugeu a Sant Onofre i mireu la ciutat en mode vol d’ocell. Als vostres peus tindreu l’escenari de milers de complexitats, el tauler de joc de vides fàcils, de vides difícils i de vides complicadíssimes, el territori on esperances i il.lusions fan cops de colze a problemes que són de mal resoldre. Als vostres peus tindreu… una gran ciutat. Agafeu aire i recordeu, les solucions simples no existeixen gairebé mai. Fugiu dels amics de les solucions simples, sovint són ximples.

Tanqueu una estona el twitter, el facebook, la ràdio i el que faci falta. Pareu l’orella, només. No sentiu així millor el batec de la ciutat? Descontaminem-nos uns dies de la intensíssima arribada de missatges al nostre cervell. Parem i pensem, va, que això no fa mai mal.

Passeu un dilluns al vespre per la Plaça de la Vila. Hi trobareu la gent del “Partit dels dilluns”. La gent que no entén que tinguem persones honestes empresonades sense judici pel sol fet d’haver intentat que la gent s’expressés en una votació lliure i democràtica. Notareu que ningú priva el pas a ningú, que tothom hi és benvingut, que el civisme i el pacifisme presideixen l’ambient. Recordeu, aleshores, que és aquesta qüestió, i no cap altra, la que mou als possibles impulsors de la moció de censura.

(Ep, i dit això, que consti que tinc una llista llarga d’arguments per criticar el govern municipal. Els miro de fer valdre sempre que puc, proposant, rondinant, ideant, reclamant…)

Coses que passen un divendres

IMG_2882

Escoltar, després d’anys i panys, una cançó dels Esquirols i descobrir que sembla escrita ahir al vespre.

Veure que un primera espasa del PSC local dels anys dels socialistes triomfants, ha decorat el seu perfil de facebook amb la bandera de Tabàrnia.

Haver de recórrer amb urgència a la sanitat pública i agrair  l’atenció excel•lent i els professionals compromesos.

Passar pel local d’Òmnium,al vespre, i trobar-me’l ple de persones que entomen el repte de reorganitzar l’equip de voluntaris de l’entitat de cara a la nova etapa que encetem, (aquella del ser-hi i no anar-hi, del més Candel i menys estelada, dels valors republicans i de la gent que s’empodera).

Fer un minifavor a un conegut i rebre, al vespre, la seva trucada agraïnt-lo.

Convidar un nebot que veus poc, a dinar a casa i estimar la família que t’ha tocat.

Preocupar-me per la imatge de desunió dels partits però confiar en moltes de les persones que proven d’alçar a la sorra “el palau perillós dels nostres somnis”.

Veure que els fills creixen. I que ho fan envoltats de bons amics.

Arxivar un bon pla de cap de setmana per causa major i pensar que en farem un altre, adaptat a les circumstàncies.

Admirar un raper valent que fa front a una pena medieval, – dels temps dels senyors feudals, de les tortures i de les corones -, amb la dignitat dels temps que s’acosten, dels temps que estan canviant.

Saber que dimecres viatjaràs a Espanya a trobar-te amb un amic.

El partit dels dilluns (v.2018)

 

Resultat d'imatges de dilluns plaça de la vila badalona llibertat

Comença el xup-xup de les municipals de l’any que ve.

Com cada quatre anys, els qui governen maldaran per fer una bona recta final, que deixi un bon gust de boca pel maig de 2019, i els qui volen governar s’esforçaran, – cadascú amb el seu estil propi-, per subratllar errors i mancances dels qui manen i, espero que també per proposar projectes creïbles i atractius. Naturalment com cada quatre anys, hi haurà qui farà números, estadístiques, projeccions i càbales de tot tipus per anticipar resultats i anirà atabalant-nos amb enquestes que mai sabrem si són pronòstics o projeccions de desitjos.

Sí, sembla un patró conegut, un ritornello que apareix a la partitura de la melodia badalonina cada quatre anys.

Però, fixem-nos-hi bé, aquest cop, perquè crec que el patró pot girar-se com un mitjó. Com tantes coses al nostre país, l’atac frontal a la democràcia per part dels aparells de l’estat, obliguen a situar a primera línia de qualsevol proposta electoral, determinats valors i principis. A les municipals, també.

Valors i principis que no són fum, ni són paraigües protectors, ni monotemes, ni mandangues: són l’essència de qualsevol institució que es vulgui respectuosa amb la seva gent, que persegueixi rotundament l’interès públic i que situï l’educació, la cultura, l’activitat econòmica i la igualtat d’oportunitats en el frontó del seu dia a dia. L’essència, també, del respecte pels drets nacionals de Catalunya.

Hi ha molta gent que els comparteix aquests valors. De fet, persones que veuen de molt diferents maneres temes de gestió del dia a dia de la ciutat, es troben magníficament juntes en la defensa d’aquests ideals i principis. En el darrer any, la transversalitat obligada en aquest trànsit de la Catalunya autònoma a la Catalunya república, ha fet lluir a Badalona aquest treball d’equip entre entitats, partits, grups i grupets.

De l’1 d’Octubre ençà, – de la repressió dels del 155 cap aquí – , potser l’expressió més clara d’aquesta transversalitat és la Plaça de la Vila dels dilluns al vespre. Gent de tots colors que es barreja en un sol clam, gent de tot pelatge que posa el respecte als altres i l’estima a la ciutat i al país, per damunt de qualsevol altre premisa, gent que s’emociona i a qui li brillen els ulls.

Torno a les municipals de 2019. Més d’un i de dos conciutadans m’han aturat per parlar d’una candidatura que recollís aquests anhels compartits i que, alhora, sabés dibuixar una proposta que parlés de ciutat inclusiva, ciutat activa i ciutat educadora; d’una candidatura que aglutinés aquells qui entenem que l’Ajuntament ha de complir dues premises: 1) no ha de ser el pare-Ajuntament sinó que ha de ser un acompanyant i un facilitador de les iniciatives de la gent, de les preocupacions de la gent i 2) que l’Ajuntament ha tenir una mica més de ritme, ha de bategar a l’uníson amb les inquietuds dels ciutadans.

El partit dels dilluns va ser una expressió que el món convergent va popularitzar fa quasi quaranta anys. Venia a significar aquell tornem-hi de l’endemà de la festa, aquell vinga, va, aquell som-hi, aquell posar-s’hi amb ganes renovades… El partit dels dilluns (v.2018) podria recollir part d’aquell significat també, però sobretot, sobretot, hauria de fer bandera de l’esperit que es respira, des de fa quasi quatre mesos, els vespres de cada dilluns a la Plaça de la Vila.

Seria un atac al pluralisme polític una proposta d’aquest tipus? Sincerament, no té per què ser així. L’expressió del pluralisme pot ser la pròpia candidatura, si es fa bé. Seria, això sí, una proposta en positiu que al mateix temps faria de dic de contenció d’una manera de fer política que els aprenents de bruixot locals practiquen i que consisteix en replicar acríticament l’estil dels líders del 155. Dic de contenció d’una manera de fer política que, lamentablement, ja vem tastar a Badalona.

Llavors, sí

boveda-golbal-semillas-svalbard

Svalbard no és un moble d’Ikea. És un arxipèlag noruec que es troba no nord enllà, no, sinó nord molt més enllà, al màxim nord, per entendre’ns. Una de les seves illes és Spitsbergen.

Estremera ara com ara és l’Spitsbergen dels catalans.

M’explicaré. Els noruecs un dia van decidir que calia construir i fomentar un banc de llavors. Amb el mateix esperit que entitats o ajuntaments han impulsat bancs de llavors d’àmbit local, (per preservar la biodiversitat i protegir llavors de cara a properes generacions), el govern noruec un dia s’hi va posar. I ho va  fer a l’engròs i com Déu mana.

Va fer estudis, va buscar en territori remot un lloc fred i aïllat,  gens propens a moviments tectònics, capaç d’aguantar embats nuclears fins i tot, va firmar convenis amb institucions mundials, públiques i privades, i quan ho va tenir tot clar va construir a Spitsbergen el Banc Mundial de les Llavors, que ja té un dipòsit de quasi un milió de bossetes amb llavors d’arreu del planeta.

A l’estat espanyol, amb la seva habitual malaptesa, empresonant al vicepresident Junqueras, (i al conseller Forn i als Jordis, Cuixart i Sànchez), també n’estan construint un, de banc de llavors. Però ho fan com fan ells les coses: ni estudis previs, ni consensos internacionals, ni càlculs sofisticats. De fet, la gràcia és que l’estan fent sense voler-ho. Segurament sense ni intuir-ho. Però això fan: preservar unes llavors d’unes varietats autòctones nostres que, sense cap mena de dubte, acabaran germinant.

Estremera (i Soto del Real i fins i tot Brussel·les si ho volem mirar així) és la nostra Spitsbergen. I les llavors Sànchez, Cuixart, Junqueras i Forn, les llavors que ara romanen, tristes, en un magatzem fosc, conserven tota la seva potència i expectativa.

El Consell d’Europa va publicar abans d’ahir un informe contundent que conclou que l’estat espanyol ha ignorat les recomanacions que aquella institució va fer-li el 2013 per lluitar contra la corrupció i contra certes males praxis en l’àmbit de la justícia.

El Tribunal Supremo, semblava donar resposta a aquell informe ahir mateix, amb la resolució que impedeix la sortida de presó del vicepresident Junqueras. Una resolució que conté perles com aquesta:   “...si el recurrente incitaba a sus partidarios a movilizarse en la calle con la finalidad de reforzar sus actuaciones y forzar al Estado a aceptar la independencia, es claro que era previsible que, con una altísima probabilidad, se produjeran actos violentos…“.

És ben bé allò del lladre vell, que creu que tothom és com ell. Que no insisteixin els magistrats, això de la violència no cola. La llavor Junqueras és una llavor pacífica, cívica, democràtica, culta i solidària.

I ells no ho saben però en tenim milers i milers de llavors de la mateixa espècie. Llavors que estan plantades en camps que ara semblen somorts però que a la primavera començaran a fer forolla.

 

La mare (murciana) que el va parir!

Cuixart 12O

Era el dia del Pilar de l’any passat. El nostre Ajuntament, com tants d’altres arreu del país, va dir allò ja conegut del res a celebrar. Però el caràcter emblemàtic de Badalona, (ciutat gran i govern defensor del dret a decidir), va convertir-lo en diana de la ira del delegat del govern espanyol. La voluntat d’en Millo, (convenientment incentivada per l’exalcalde i la seva tropa), de seguida va trobar una capa de pintura jurídica (Pantone 155) per embolicar la troca i ja la vem tenir organitzada.

No recordo si ell mateix o algú d’Òmnium nacional em va trucar aquell mateix matí, a primera hora, per dir-me que vindria a Badalona a l’hora d’obertura de les portes de les oficines municipals del Viver. Volia fer costat a un govern que situava, cívicament i pacífica, la seva defensa de l’autonomia local per sobre d’una festivitat que porta associada una determinada manera de veure el món, (desfilada militar i recepció borbònica, per entendre’ns, com a màxims exponents).

Va venir, doncs. I per ell venir a Badalona és sempre tornar a casa. En Cuixart és fill de badaloní. I de murciana. Quantes vegades li hem sentit a dir! Sempre que ha pogut n’ha fet bandera i ha fet bé. Perquè la “mare murciana” ha estat la palanca que li ha permès aixecar discursos vibrants: aquells que situen la catalanitat en unes ganes de construir conjuntament un país, independentment de l’orígen de cadascú, aquells que exalten el respecte a la llengua d’orígen de tothom i situen el català com a llengua de trobada, aquells que valoren l’esforç, -les famoses lluites compartides-, de les generacions i generacions d’emigrants que van arribar a Catalunya tenint-ho tot per fer, … La “mare murciana” d’en Cuixart ha estat i és la “mare murciana” de tots nosaltres.

El dia 25 de setembre de 2017, -abans d’ahir, com aquell qui diu-, en Cuixart va ser altre cop Badalona. Faltava menys d’una setmana pel referèndum. Va venir a parlar de democràcia, aquest cop. Amb l’alcaldessa i amb en Wagensberg, del “Casa nostra, casa vostra“. No recordo si la “mare murciana” va sortir explícitament aquell dia a la Nau 3 de l’Escorxador, que es va omplir de gom a gom. El que sé segur és que a l’acabar els parlaments, va voler que la gent hi digués la seva. Va escoltar la gent, una cosa que fa de meravella, atentament, intensament. No recordo si la “mare murciana” va aparèixer aquell dia a La Salut, deia, però estic segur que el seu esperit imperava en les paraules de tancament d’en Cuixart: “Aquí, sí, a la terra d’en Miguel Poveda, que quan ens canta Margarit, quan ens canta Lorca, ens emocionem igual. I tenim la sort que l’entenem quan ens canta Margari i quan ens canta Lorca. Per molts anys!

En Jordi Cuixart, -i en Jordi Sànchez, igual-, no mereix ser a la presó. Cada minut que hi passa és un minut robat a un futur millor per a tots. Cada minut que hi passa les ganes de República catalana creixen.