Asseguts al banc del si de cas

DSC_0104

Ahir, la gent d’Òmnium del Barcelonès Nord, vem entregar el Premi Singladura 2017 a l’actor Lluís Marco. Una encertada tria la del jurat del Premi, és a dir, una encertada tria de la Sílvia Soler, en Rodolfo del Hoyo, en Jordi Valls, la Bel Granya i la Caterina Mieras. L’actor Pere Arquillué va fer la glossa del guardonat. Va presentar l’acte la periodista Lídia Heredia.

Això és, més o menys, el que vaig dir al públic que omplia el Teatre Zorrilla de Badalona.

“Alcaldessa de Badalona, Alcaldessa de Montgat, regidors i regidores dels Ajuntaments del Barcelonès Nord, Lluís Marco, Premi Singladura 2017, amics i amigues…

No us negaré que, per part meva,  sortir avui a parlar des d’aquest escenari és un pèl atrevit. Sigueu benèvols i eviteu comparacions. Jo pel compte que em corre, seré breu i subratllaré només quatre coses:   

D’entrada vull destacar l’encert del jurat en la tria del guanyador. Portem dues edicions i ja comencem a veure de quin peu calcen els cinc membres que el conformen. Bàsicament, si voleu optar al premi, preneu nota: cabells blancs, -com venerables seniors-, i res d’apuntar-se al banc del si no fos. Al contrari, en Màrius Sampere l’any passat i en Lluís aquest any són avis del banc del si de cas.

Els del si no fos rondinen, es planyen i es queixen. Els del si de cas, es preparen, llegeixen, estudien, aprenen… per si de cas. Per si de cas la vida els continua regalant oportunitats, per si de cas hi ha nous reptes a superar, per si hi ha gent jove a qui ajudar.  Si pels primers el bagatge vital és un ròssec, pels bons, pels del si de cas, és el combustible, l’energia que els mou.

En segon lloc, quan el jurat dóna un premi a una trajectòria personal, encara que no us ho sembli, està fent com aquell apuntador que xiuxiueja als qui a vegades sembla que anem perduts. Ens està dient fluixet, als qui vivim aquí, al Barcelonès Nord, que com a ciutats hem d’imitar el model del premiat: ens poden afectar problemes de tot tipus, podem tenir hàndicaps enormes, però no ens podem desanimar. La recepta és clara, és la recepta Marco: unir talent amb esforç, esforç amb il.lusió, il.lusió amb positivitat i positivitat amb generositat.

Tercer: el teatre és cultura. Si la cultura és crear i transmetre valors i coneixements, si és rebre una herència de les generacions precedents i mira de conservar-la, transformar-la, adaptar-la, millorar-la, no hi ha dubte que el teatre n’és un exponent brillant. I el Barcelonès Nord i el teatre formen un binomi inseparable. En donen fe el teatre romà de Baetulo. En dona  fe aquest Zorrilla que l’any que ve fa 150 anys. En dona fe la Xirgu i en Borràs. Però sobretot en donen fe moltes entitats que han alimentat la passió pel teatre: el Cric de Montgat, el 9 pins o els del Casal a Tiana, els de la Colmena a Santa Coloma, l’Ateneu a Sant Adrià i el Sant Josep, el Círcol, l’Orfeó, La Moral a Badalona… I els grups, les companyies, les escoles i els instituts… Tot això és positiu i hem de saber-ho enfortir.

Una quarta cosa. Em va quedar clar el dia que vem anar amb la Sílvia a casa d’en Lluís a comunicar-li la decisió del jurat: aquest home més val tenir-lo d’amic. Perquè té memòria i com que en té porta Shakespeare dins del cap, i l’Ibsen l’acompanya allà on va, i en Pirandello l’inspira si fa falta, i si cal en Sagarra surt al seu auxili… És perillós i imbatible. Millor tenir-lo al costat.  Ell mateix feia broma aquell dia quan parlàvem fent un cafè: el dia que peti tot, el dia que el senyor Google es cansi de trobar-nos la frase que busquem m’haureu de venir a buscar a mi. 

Tenir memòria. També com a ciutats. També com a país. La única manera d’avançar i de ser millors. 

I ara sí, finalment, aquest és un premi a l’actor, però és també un premi al compromís d’en Lluís amb la seva gent i amb el seu país. Aquests darrers anys, en què Catalunya ha afirmat la seva voluntat de passar de ser un actor principal a l’escena europea i mundial, la gent d’Òmnium hem trucat a la seva porta en més d’una i de dues ocasions. I sempre la resposta ha estat un sí. Un sí que no volia protagonismes, un sí convençut.

Per tot això, gràcies Lluís! Gràcies Premi Singladura 2017!”

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s