S’ha de poder dir

S’ha de poder dir sense que ningú s’enfadi. S’ha de poder dir sense que quasi ningú s’ho prengui com una cosa personal. S’ha de poder dir amb la tranquil·litat que només algú, interessadament, potser et penjarà la llufa d’una mena d’enemic del poble ibsenià. S’ha de poder dir: molta gent de la Penya, des de fa uns anys, ens hem mirat al mirall i no ens hem agradat.

Perquè l’esperit de Sant Lluís, aquell que va inspirar els joves fundadors del club, l’hem tingut massa temps a la banqueta, on el vem fer seure, esgotat de tanta lluita amb altres esperits, amb altres ànimes en joc. Lindbergh i el seu vol, – i tota la llum que aquella gesta va projectar, a partir de 1927, a la ciutat menestral -, els hem tingut massa temps guardats en algun racó de l’Olímpic.

Perquè si fa cinquanta anys, amb la lliga de 1967, vem guanyar-nos el dret a reclamar-nos vius i presents en un país gris, i vem saber posar aquella autoestima al servei de la ciutat, ara maldem quasi per reconèixe’ns a nosaltres mateixos, en un país canviant, una ciutat que es mou i un model de competició més empresarial que esportiva.

Perquè qui vulgui s’ha de poder preguntar quant pesa ara, a Badalona, un símbol com la Penya, i qüestionar-se, si cal, si aquest actiu que tenim en hores baixes és remuntable o no, o si és o pot ser una eina de cohesió ciutadana o si genera, o no, retorn econòmic a la ciutat. I a qui això faci no li podem retreure només que sigui un derrotista o un traïdor.

Perquè no ens hem fet preguntes durant massa temps. I no fer-nos preguntes ens ha dut on som. Tots, -uns per acció i d’altres per omissió-, hem tirat d’inèrcia i la inèrcia, ja se sap, dura tant com ho permeten els obstacles i les resistències que ens anem trobant pel camí.

S’ha de poder dir: em sembla que amb l’anunci, -tan críptic, tan a mig fer -, que l’Ajuntament i el Club acaben de fer, ens trobem davant l’enèssim pedaç. Potser sí que aquest cop sona una musiqueta diferent, que va dient això del “si hi posem calers, volem controlar-los”. Però tot està molt verd, encara i només quan finalment l’encaixada de mans entre l’alcaldessa Sabater i el president Villacampa reposi ben escrita sobre el paper, podrem parlar amb propietat.

En Gual, que a més de poeta devia ser un visionari, va escriure al millor himne que ha tingut mai el Joventut: “Passen els temps i bufen vents amb insistència malastruga”. Però, positiu de mena, uns versos més avall proclamava els valors de la Penya:“mai no cedeix, sempre combat, mai no coneix camins de fuga”. Valors. Els valors de l’esport en estat pur, els que el bàsquet encara escampa cada dia entre tants joves de la ciutat.

Fem-nos aviat les preguntes que toquen, doncs, i esforcem-nos per ser viables com a club, preservem l’esperit de Badalona, fem-lo sortir de la banqueta. Però no, no ho fem fent veure que no sabem quin és l’ecosistema en el que viurem els propers anys, l’ecosistema de l’esport espectacle, del producte televisiu en el món global, d’una ACB que sembla que fa figa…Això també ho haurem de saber qüestionar si no volem perdre-hi bous i esquelles.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s