Sortir

Sortir per la porta de la Casa Gran carregat d’elogis per totes bandes no pot ser qüestió de sort.

És cert que hi pot ajudar el moment en què ho fas: no és el mateix sortir a mig mandat, -quan les màquines electorals descansen-, que fer-ho quan s’acaba la legislatura, al bell mig de l’estrèpit d’uns comicis.

També ho és que hi pot ajudar el nou destí que emprens: no és el mateix sortir per anar-te’n, cap a casa, que sortir mantenint un càrrec amb cert poder decisiu sobre alguns aspectes de la vida municipal.

Naturalment al valorar les bones crítiques rebudes, just al travessar de sortida els porxos de la Casa de la Vila, cal no oblidar allò del quan fou mort el combregaren, ni l’arxiconegut consell sobre els enemics que fugen i el pont de plata.

Probablement ningú discutirà tampoc que es pot haver tingut, durant l’estada al consistori, una major o menor propensió a cuidar la pròpia imatge pública, més enllà de la feina feta, i això pot ajudar-hi.

Tot això és veritat. Però no, segur que no és qüestió de sort. Hi ha d’haver alguna cosa més. Hi ha d’haver caràcter i s’ha d’haver fet feina per Badalona i la seva gent. I en Ferran, n’ha tingut i n’ha fet. Des de la discrepància en tantíssimes coses, des de la coincidència en tantíssimes altres, em sembla just reconèixer-ho i afegir-me al desig general de bons auguris pel seu futur.