La mare (murciana) que el va parir!

Cuixart 12O

Era el dia del Pilar de l’any passat. El nostre Ajuntament, com tants d’altres arreu del país, va dir allò ja conegut del res a celebrar. Però el caràcter emblemàtic de Badalona, (ciutat gran i govern defensor del dret a decidir), va convertir-lo en diana de la ira del delegat del govern espanyol. La voluntat d’en Millo, (convenientment incentivada per l’exalcalde i la seva tropa), de seguida va trobar una capa de pintura jurídica (Pantone 155) per embolicar la troca i ja la vem tenir organitzada.

No recordo si ell mateix o algú d’Òmnium nacional em va trucar aquell mateix matí, a primera hora, per dir-me que vindria a Badalona a l’hora d’obertura de les portes de les oficines municipals del Viver. Volia fer costat a un govern que situava, cívicament i pacífica, la seva defensa de l’autonomia local per sobre d’una festivitat que porta associada una determinada manera de veure el món, (desfilada militar i recepció borbònica, per entendre’ns, com a màxims exponents).

Va venir, doncs. I per ell venir a Badalona és sempre tornar a casa. En Cuixart és fill de badaloní. I de murciana. Quantes vegades li hem sentit a dir! Sempre que ha pogut n’ha fet bandera i ha fet bé. Perquè la “mare murciana” ha estat la palanca que li ha permès aixecar discursos vibrants: aquells que situen la catalanitat en unes ganes de construir conjuntament un país, independentment de l’orígen de cadascú, aquells que exalten el respecte a la llengua d’orígen de tothom i situen el català com a llengua de trobada, aquells que valoren l’esforç, -les famoses lluites compartides-, de les generacions i generacions d’emigrants que van arribar a Catalunya tenint-ho tot per fer, … La “mare murciana” d’en Cuixart ha estat i és la “mare murciana” de tots nosaltres.

El dia 25 de setembre de 2017, -abans d’ahir, com aquell qui diu-, en Cuixart va ser altre cop Badalona. Faltava menys d’una setmana pel referèndum. Va venir a parlar de democràcia, aquest cop. Amb l’alcaldessa i amb en Wagensberg, del “Casa nostra, casa vostra“. No recordo si la “mare murciana” va sortir explícitament aquell dia a la Nau 3 de l’Escorxador, que es va omplir de gom a gom. El que sé segur és que a l’acabar els parlaments, va voler que la gent hi digués la seva. Va escoltar la gent, una cosa que fa de meravella, atentament, intensament. No recordo si la “mare murciana” va aparèixer aquell dia a La Salut, deia, però estic segur que el seu esperit imperava en les paraules de tancament d’en Cuixart: “Aquí, sí, a la terra d’en Miguel Poveda, que quan ens canta Margarit, quan ens canta Lorca, ens emocionem igual. I tenim la sort que l’entenem quan ens canta Margari i quan ens canta Lorca. Per molts anys!

En Jordi Cuixart, -i en Jordi Sànchez, igual-, no mereix ser a la presó. Cada minut que hi passa és un minut robat a un futur millor per a tots. Cada minut que hi passa les ganes de República catalana creixen.

Anuncis

No cal

albiol-millo

No cal que expliqueu que el pacte Millo – Albiol, per mantenir blanquejat el sepulcre de la màquina electoral de l’exalcalde, és la mostra més evident de la participació activa d’aquest en la preparació de tota l’operació policial que ha colpejat Catalunya.

No cal que ho expliqueu. Ho sap tothom. Ho recordarem tots. Fàstic.

 

Coses que passen en una campanya com aquesta

Que et trobes comprant una cervesa a la carpa d’un partit que potser mai votaràs, al costat de gent que potser veu i viu les coses de forma molt diferent a com les veus i les vius tu. Gent que algú et diria que no són dels teus, però que sí que ho són en allò essencial: democràcia, nació, dignitat,…

Que se t’acosta gent gran i et fa dipositari i custodi d’històries de patiment, de lluita, de dignitat. Gent que es pensa que t’explica vivències seves o dels seus pares i avis i no sap que en realitat t’està carregant les malmeses bateries, -una campanya sempre cansa -, per l’endemà.

Que aprens a separar el gra de la palla. I t’enfades amb situacions concretes, i et torben actituds puntuals, i t’indignen comentaris egoïstes, i et descoloquen mirades partidistes enmig del mar transversal, però penses que tot això ara fa nosa, que la gent no està per futileses, ara. Gent que ha sigut el motor del procés, que ha fet tombarelles si ha calgut, que s’ha manifestat, que s’ha mobilitzat, que ha fet aportacions econòmiques, que ha renunciat a dies de festa, a dies de família i al que ha calgut. Gent que treballa per arribar al dia en què ja podrem, -democràticament -, matisar i debatre tot el que calgui.

Que et ve gent preocupada per la situació de tensió que es viu al país perquè a la tele ahir van explicar no sé què. Gent que viu aquí i dóna crèdit a la intoxicació televisiva i aleshores et toca perdre dos minuts i parlar-li’s d’autoconfiança, de mirar la realitat -que és la d’ara i és la d’aquí, que és la de la gent que veuen cada dia i dels carrers que trepitgen quan surten de casa – sense filtres; parlar-li’s de fer un tomb per les xarxes i trobar-hi referents sòlids, d’empoderar-se, de no propagar rumors i de vinga, va! que la por ja fa temps que ha canviat de bàndol.

Que et trobes fent de botiguer, de camàlic o d’orador, d’artista, d’activista o de tècnic de so i hi ha gent que et pregunta: però que no eres advocat, tu? Gent a qui li has d’explicar que aquests dies fas dues jornades laborals per dia, si cal; que n’hi ha molts que estan fent molt més que jo i s’hi estan jugant molt més que jo; que quan toca, toca… i ara toca;  i que sí, que ja tinc ganes de viure en un país normal.

Que descobreixes el maleït enjòlit de la clandestinitat, i et baixes 15 aplicacions per comunicar-te de forma segura i encriptada amb els companys, reps consignes d’algú en qui confies però que no et pot revelar la seva font, et cites en llocs estranys, t’arriben ofertes d’amics i coneguts que tenen un lloc segur “per si heu de guardar material o qualsevol altra cosa” i saps que la gent t’entén quan li parles quasi crípticament. Gent que porta als gens la punyetera voluntat de ser un poble lliure, obert, modern i democràtic i que et llegeix la mirada en un tres i no res.

Que confirmes cada dia que el teu país és el que és. Perquè veus el que passa a Valls, a Manresa o a Lleida i estàs segur que és el que podria passar a la teva ciutat. Perquè vas a manifestar-te a la capital i et trobes com a casa. Perquè veus les cares dels manifestants de la revolució dels somriures i veus la teva gent. Gent preocupada, serena, carregada d’arguments, informada, pacient, organitzada, oberta, dialogant, moderna. Gent gran, gent joves, famílies, amics, d’aquí i d’allà. Gent que diumenge que ve, d’avui en vuit, votarà. Votarem.

Dolors de part

Sabater

Tranquils que no em posaré a parlar de coses que no conec ni coneixeré mai. Des que el món és món, l’alegria dels naixements ve precedida pel dolor de la mare de la criatura. Això ho sap tothom.

Ara està naixent un estat. I en aquest naixement també hem de preveure el factor dolors.

Dolor dels qui no voldrien que la cosa anés bé. Dolor dels qui voldrien que la cosa sí que hi anés. Dolor dels qui creuen que se’ls hi acaba la bicoca. Dolor dels qui veuenperillar un futur que esperen millor. Dolor dels qui pensen amb la gent a qui els hagués agradat tant viure aquest moment. Dolor dels qui voldrien que la cosa no anés bé però volen fer veure que sí. Dolor dels que dubten honestament i legítimament sobre allò que comportarà el nou vingut.

Hi ha molts tipus de dolors i tots, d’una o altra manera, els hem de saber portar amb elegància fins el moment del part.

Com amb elegància podem portar ja ara l’altre factor dolors: el factor Dolors Sabater. Quin honor tenir una Alcaldessa que farà el que calgui perquè la gent de la seva ciutat sigui escoltada.

 

Matisar ens farà lliures

prismalo-aquarelle-assortiment-80-couleurs.jpg.png

Enduts per una manera de fer que s’imposa arreu, cada cop som menys amants del matís. És així. Senzillament, tristament, és així. Semblem abocats indefectiblement a haver de debatre a base de titulars, i a deixar-nos perdre arguments que modularien una opinió, raons que ressaltarien determinats parers i adjectius que farien més entenedor un pensament.

Podent dibuixar amb una capsa de Caran d’Aché d’aquelles de 80 llapís, ens resignem a anar pel món amb una capseta petita d’Alpino de sis colors i passa que t’he vist. Som tan soques que ens deixem guiar per titulars; som tan totxos que ens conformem a repetir consignes prefabricades sense filtrar-les pel sedaç de les idees pròpies; som tan ganduls que ens fa mandra argumentar.

Sembla que matisar sigui de covards, quan en realitat és el matís el que ens farà lliures. Ressaltar tons, destacar detalls, subratllar interessos. Explicar contextos, entendre condicionants, conèixer antecedents. Tenir un pensament propi, naturalment. Matisar és tot això.

A Badalona matisem poc, també. Com a ciutat acabem jivaritzant alguns debats, que podrien ser interessantíssims, convertint-los en avorrides partides de ping pong de pa sucat amb oli. I ens acabem cansant, és clar. Perquè estem més pendents de seguir la piloteta que no pas de l’essència del que preteníem, del que perseguíem. Si matiséssim més, més acords serien possibles. Si matiséssim més, no correríem el risc que qualsevol canvi de posicionament fos llegit com un fracàs. Si matiséssim més, faríem més fortes les aliances estratègiques en temes fonamentals.

Algú pot estar pensant que aquest elogi del matís és contradictori amb la meva defensa del referèndum de l’1 d’octubre. Jo crec que no. En qualsevol presa de decisió, personal, empresarial o ciutadana, hi ha un temps pel debat i un temps per concloure. En el temps del debat és quan toca matisar, (encara que alguns malgastin aquesta oportunitat amenaçant i prou). Després arriba el temps de concloure, naturalment. Un sí o un no. Democràticament.

Els matisos tornaran l’endemà, quan si guanya el sí començarem a construir la República.

La primera vegada

koffer-open

Som així, ens agrada celebrar efemèrides. Uns vint-i-cinc anys, un centenari… Són ocasions ideals per commemorar un naixement, una mort, la fundació d’una empresa o aquell campionat que va guanyar no sé quin equip. Posar la mirada actual en un punt llunyà del calendari i recordar ens provoca un punt de nostàlgia que té alguna cosa de pedagògic, d’interessant.

Hi ha efemèrides, però, que són  boiroses perquè no tenen una data precisa. No tenen un moment concret, exacte i definit i i això pot fer que ens passin per alt. Hi pensava l’altre dia veient estadístiques demogràfiques de la nostra ciutat. Dia amunt, dia avall, any amunt, any avall, hauríem d’estar celebrant ara els cinquanta anys del moment en que Badalona va créixer més en tota la seva història. Penseu que de 1960 a 1970 la ciutat va guanyar 70.000 habitants nous. Setanta mil!

Sí, el baby boom va ajudar-hi, però com és conegut, la major part d’aquest creixement era fruit de l’arribada de persones d’arreu de la península, sobretot del sud.

Cinquanta anys, doncs. I jo crec que ho hauríem de celebrar. Proposo una fórmula senzilla per fer-ho: que els protagonistes d’aquelles arribades ens expliquin el seu primer record a la nostra ciutat, aquell primer dia, aquell primer impacte. Una col·lecció de primers dies ens ajudaria a entendre el que era l’enyor, el que era la il·lusió, el que eren les dificultats. I ens ajudaria, de passada, a entendre el que a dia d’avui viuen altres nous badalonins, el seu enyor, la seva il·lusió, les seves dificultats.

Un llibret podria recollir les històries més maques. Un dia un conegut m’explicava que la primera nit la va passar en una mena de pensió, crec que al carrer Sant Francesc, i que l’endemà al llevar-se va agafar la carretera i va arribar fins a Sant Adrià picant totes les portes d’empreses, tallers i magatzems buscant feina. Va acabar exhaust i no va triomfar. L’endemà va repetir la jugada, però sentit Mataró. I a can Torras Trias, -on hi ha l’oficina 0005 de La Caixa-, el van agafar. Divertit m’explicava que, d’haver-ho sabut, s’hagués pogut estalviar la caminada del dia anterior. Una pomarenca sé que va arribar, des de l’Estadi de Montjuic, on malvivia, al seu nou barri, marejada com una sopa. L’havien posat en un cotxe i el xofer no hi havia manera que trobés el carrer Centelles. Va fer més voltes que el vint-i-nou. N’hi ha tantes, d’històries, com persones les recordin!

P.S. Si algú em vol fer arribar la seva, ho pot fer a bdnlaprimeravegada@gmail.com

La por que crida

crit

Com ho volem decidir això, a crits o a vots? Aquesta és la qüestió.

Divendres al Parc del Gran Sol, a Llefià, la cosa anava d’independència sí, independència no. No en tingueu cap mena de dubte. Els qui cridaven asseguts a les bancades de l’amfiteatre eren purs processistes i no ho sabien. Se’n riuen del procés, diuen que aquesta pel·lícula no va amb ells, però evidentment que també és cosa seva: som un sol poble.

Divendres molts unionistes van optar pel crit de la por.  O de les pors, més ben dit.

Per un costat la por dels líders valents, que no saben com aturar el referèndum. Valents sense donar la cara, naturalment. No saben com evitar les urnes l’1 d’octubre i el botó de “conflicto en Badalona” és tan temptador… Carregar-se la nosta cohesió social per ells és un mal menor, quasi un dany colateral.

I per l’altre, la por de molta gent, que els cada dia alimenten aquells liders valents i els seus mitjans de comunicació, els seus empresaris sense empresa, els seus cnis, les seves mentides, el seu BOE i tutti quanti. Alimenten la por de la gent, perquè  saben que la gent, quan té por, crida.

A crits o a vots? A vots!