Matisar ens farà lliures

prismalo-aquarelle-assortiment-80-couleurs.jpg.png

Enduts per una manera de fer que s’imposa arreu, cada cop som menys amants del matís. És així. Senzillament, tristament, és així. Semblem abocats indefectiblement a haver de debatre a base de titulars, i a deixar-nos perdre arguments que modularien una opinió, raons que ressaltarien determinats parers i adjectius que farien més entenedor un pensament.

Podent dibuixar amb una capsa de Caran d’Aché d’aquelles de 80 llapís, ens resignem a anar pel món amb una capseta petita d’Alpino de sis colors i passa que t’he vist. Som tan soques que ens deixem guiar per titulars; som tan totxos que ens conformem a repetir consignes prefabricades sense filtrar-les pel sedaç de les idees pròpies; som tan ganduls que ens fa mandra argumentar.

Sembla que matisar sigui de covards, quan en realitat és el matís el que ens farà lliures. Ressaltar tons, destacar detalls, subratllar interessos. Explicar contextos, entendre condicionants, conèixer antecedents. Tenir un pensament propi, naturalment. Matisar és tot això.

A Badalona matisem poc, també. Com a ciutat acabem jivaritzant alguns debats, que podrien ser interessantíssims, convertint-los en avorrides partides de ping pong de pa sucat amb oli. I ens acabem cansant, és clar. Perquè estem més pendents de seguir la piloteta que no pas de l’essència del que preteníem, del que perseguíem. Si matiséssim més, més acords serien possibles. Si matiséssim més, no correríem el risc que qualsevol canvi de posicionament fos llegit com un fracàs. Si matiséssim més, faríem més fortes les aliances estratègiques en temes fonamentals.

Algú pot estar pensant que aquest elogi del matís és contradictori amb la meva defensa del referèndum de l’1 d’octubre. Jo crec que no. En qualsevol presa de decisió, personal, empresarial o ciutadana, hi ha un temps pel debat i un temps per concloure. En el temps del debat és quan toca matisar, (encara que alguns malgastin aquesta oportunitat amenaçant i prou). Després arriba el temps de concloure, naturalment. Un sí o un no. Democràticament.

Els matisos tornaran l’endemà, quan si guanya el sí començarem a construir la República.

La primera vegada

koffer-open

Som així, ens agrada celebrar efemèrides. Uns vint-i-cinc anys, un centenari… Són ocasions ideals per commemorar un naixement, una mort, la fundació d’una empresa o aquell campionat que va guanyar no sé quin equip. Posar la mirada actual en un punt llunyà del calendari i recordar ens provoca un punt de nostàlgia que té alguna cosa de pedagògic, d’interessant.

Hi ha efemèrides, però, que són  boiroses perquè no tenen una data precisa. No tenen un moment concret, exacte i definit i i això pot fer que ens passin per alt. Hi pensava l’altre dia veient estadístiques demogràfiques de la nostra ciutat. Dia amunt, dia avall, any amunt, any avall, hauríem d’estar celebrant ara els cinquanta anys del moment en que Badalona va créixer més en tota la seva història. Penseu que de 1960 a 1970 la ciutat va guanyar 70.000 habitants nous. Setanta mil!

Sí, el baby boom va ajudar-hi, però com és conegut, la major part d’aquest creixement era fruit de l’arribada de persones d’arreu de la península, sobretot del sud.

Cinquanta anys, doncs. I jo crec que ho hauríem de celebrar. Proposo una fórmula senzilla per fer-ho: que els protagonistes d’aquelles arribades ens expliquin el seu primer record a la nostra ciutat, aquell primer dia, aquell primer impacte. Una col·lecció de primers dies ens ajudaria a entendre el que era l’enyor, el que era la il·lusió, el que eren les dificultats. I ens ajudaria, de passada, a entendre el que a dia d’avui viuen altres nous badalonins, el seu enyor, la seva il·lusió, les seves dificultats.

Un llibret podria recollir les històries més maques. Un dia un conegut m’explicava que la primera nit la va passar en una mena de pensió, crec que al carrer Sant Francesc, i que l’endemà al llevar-se va agafar la carretera i va arribar fins a Sant Adrià picant totes les portes d’empreses, tallers i magatzems buscant feina. Va acabar exhaust i no va triomfar. L’endemà va repetir la jugada, però sentit Mataró. I a can Torras Trias, -on hi ha l’oficina 0005 de La Caixa-, el van agafar. Divertit m’explicava que, d’haver-ho sabut, s’hagués pogut estalviar la caminada del dia anterior. Una pomarenca sé que va arribar, des de l’Estadi de Montjuic, on malvivia, al seu nou barri, marejada com una sopa. L’havien posat en un cotxe i el xofer no hi havia manera que trobés el carrer Centelles. Va fer més voltes que el vint-i-nou. N’hi ha tantes, d’històries, com persones les recordin!

P.S. Si algú em vol fer arribar la seva, ho pot fer a bdnlaprimeravegada@gmail.com

La por que crida

crit

Com ho volem decidir això, a crits o a vots? Aquesta és la qüestió.

Divendres al Parc del Gran Sol, a Llefià, la cosa anava d’independència sí, independència no. No en tingueu cap mena de dubte. Els qui cridaven asseguts a les bancades de l’amfiteatre eren purs processistes i no ho sabien. Se’n riuen del procés, diuen que aquesta pel·lícula no va amb ells, però evidentment que també és cosa seva: som un sol poble.

Divendres molts unionistes van optar pel crit de la por.  O de les pors, més ben dit.

Per un costat la por dels líders valents, que no saben com aturar el referèndum. Valents sense donar la cara, naturalment. No saben com evitar les urnes l’1 d’octubre i el botó de “conflicto en Badalona” és tan temptador… Carregar-se la nosta cohesió social per ells és un mal menor, quasi un dany colateral.

I per l’altre, la por de molta gent, que els cada dia alimenten aquells liders valents i els seus mitjans de comunicació, els seus empresaris sense empresa, els seus cnis, les seves mentides, el seu BOE i tutti quanti. Alimenten la por de la gent, perquè  saben que la gent, quan té por, crida.

A crits o a vots? A vots!

 

El llarg carrer Indústria

Screenshot 2017-05-24 13.21.56

Per una circumstància desgraciada diumenge vaig haver de buscar un reparador de telèfons mòbils que estigués de guàrdia. Com que els locals de prop de casa que sé que s’hi dediquen eren tancats, i com que a la porta no hi tenien, -com fan les farmàcies-, la llista dels que estan de guàrdia, em vaig deixar guiar per l’instint. Per l’instint i pel consell d’un conegut que sabia de què parlava, tot s’ha de dir. Total que vaig enfilar el carrer Indústria, el llarg, llarguíssim carrer Indústria que comença a la riera d’en Jornet i acaba a la Xina.

No hi havia passejat mai un diumenge al matí per allà baix. Un espectacle s’obria als meus ulls. Un desordre caòtic regnava sobre l’activitat frenètica de compradors i venedors. Una meravella (que pot ser que no conegui, ni de vista, certes ordenances municipals, això sí). Dins d’una nau, desenes de botigues plenes d’andròmines, de souvenirs, d’electrodomèstics, d’ulleres de sol i de tot el que vulgueu, precedien la que jo anava buscant: la del reparador de mòbils.

Hi vaig entrar. Darrere el taulell un noi d’uns vint anys. Li vaig mostrar el que jo creia que era un cas impossible: el mòbil havia patit un accident greu. Gravíssim, de fet. Les restes de la pantalla se’m desfeien als dits. Íntimament m’anava resignant a escoltar, per primer cop a la meva vida, com es canten les absoltes en xinès mandarí. El tècnic, però, va analitzar la jugada uns dos segons i mig i va dictar sentència en català:

– Fàcil.

Efectivament, no va tardar ni 10 minuts a ressuscitar la màquina. No vaig fer-li una reverència, però quasi, (tal és la meva dependència del ditxós mòbil).

Sortint anava mirant el paisatge humà d’aquell trosset de la nostra ciutat i vaig veure badalonins i badalonines que potser encara no saben que en són, però que sumen, -i tant si sumen! -, que s’integren de mica en mica, lentament, com només es poden fer aquestes coses, que ens ajuden a anar configurant la ciutat del futur…

Per cert, aquest cap de setmana al port no hi haurà llaguts, només: arriben els Dragon Boats xinesos. Jo de vosaltres, no me’ls perdria!

Infinita ignorància

Ahir quan el doctor Pere Joan Cardona parlava des del balcó de la Casa de la Vila, quan ens adreçava un pregó que donava voltes a les segones oportunitats, (i a les terceres, i a les quartes…), em va venir al cap en Màrius Sampere i aquelles paraules seves, que trobareu gravades en un mur de la llera del Besòs, a l’alçada de Santa Coloma: “Viure és provar-ho infinites vegades”.

Ahir el pregó del terror de la tuberculosi, del doctor que viu a la muntanya màgica, del manresà que fa gran Badalona, anava de provar-ho, d’insistir, de ser tenaç. Era una crida a no defallir davant d’un fracàs, o de dos, o de tres… Perquè el fracàs té un valor: t’ensenya un camí que no has de tornar a prendre i d’aquest descart en neix el neguit de pensar-ne d’altres, d’inventar, si cal, noves vies.

Se’n diu evolucionar, créixer, avançar, millorar. Se’n diu progrés.

En acabar el pregó, va sortir l’espavilat de torn, a les xarxes i va fer la seva previsible contribució a l’acte. És un fenòmen, perquè amb 140 caràcters va explicar el mateix que el doctor Cardona en 10 minuts: quan fracasses, has de reaccionar i provar altres camins. L’abanderat de la Catalunya valenta, que resulta que no té ni el petit coratge necessari, quan ets a l’oposició, per posar-te en discreta segona fila, va explicar-ho diferent, però, amb un exemple pràctic. Tractant d’individuo al doctor mundialment reconegut va demostrar empíricament que quan agafes un camí equivocat i fracasses, el pots tornar a agafar altre cop i tornar-te a equivocar. I tornar-lo a agafar encara i tornar-te a equivocar. I tornar-lo a agafar una vegada més i tornar-te a equivocar. I així ad infinitum.

Se’n diu anar enrera, regressar, empitjorar. Se’n diu perdre.

 

Asseguts al banc del si de cas

DSC_0104

Ahir, la gent d’Òmnium del Barcelonès Nord, vem entregar el Premi Singladura 2017 a l’actor Lluís Marco. Una encertada tria la del jurat del Premi, és a dir, una encertada tria de la Sílvia Soler, en Rodolfo del Hoyo, en Jordi Valls, la Bel Granya i la Caterina Mieras. L’actor Pere Arquillué va fer la glossa del guardonat. Va presentar l’acte la periodista Lídia Heredia.

Això és, més o menys, el que vaig dir al públic que omplia el Teatre Zorrilla de Badalona.

“Alcaldessa de Badalona, Alcaldessa de Montgat, regidors i regidores dels Ajuntaments del Barcelonès Nord, Lluís Marco, Premi Singladura 2017, amics i amigues…

No us negaré que, per part meva,  sortir avui a parlar des d’aquest escenari és un pèl atrevit. Sigueu benèvols i eviteu comparacions. Jo pel compte que em corre, seré breu i subratllaré només quatre coses:   

D’entrada vull destacar l’encert del jurat en la tria del guanyador. Portem dues edicions i ja comencem a veure de quin peu calcen els cinc membres que el conformen. Bàsicament, si voleu optar al premi, preneu nota: cabells blancs, -com venerables seniors-, i res d’apuntar-se al banc del si no fos. Al contrari, en Màrius Sampere l’any passat i en Lluís aquest any són avis del banc del si de cas.

Els del si no fos rondinen, es planyen i es queixen. Els del si de cas, es preparen, llegeixen, estudien, aprenen… per si de cas. Per si de cas la vida els continua regalant oportunitats, per si de cas hi ha nous reptes a superar, per si hi ha gent jove a qui ajudar.  Si pels primers el bagatge vital és un ròssec, pels bons, pels del si de cas, és el combustible, l’energia que els mou.

En segon lloc, quan el jurat dóna un premi a una trajectòria personal, encara que no us ho sembli, està fent com aquell apuntador que xiuxiueja als qui a vegades sembla que anem perduts. Ens està dient fluixet, als qui vivim aquí, al Barcelonès Nord, que com a ciutats hem d’imitar el model del premiat: ens poden afectar problemes de tot tipus, podem tenir hàndicaps enormes, però no ens podem desanimar. La recepta és clara, és la recepta Marco: unir talent amb esforç, esforç amb il.lusió, il.lusió amb positivitat i positivitat amb generositat.

Tercer: el teatre és cultura. Si la cultura és crear i transmetre valors i coneixements, si és rebre una herència de les generacions precedents i mira de conservar-la, transformar-la, adaptar-la, millorar-la, no hi ha dubte que el teatre n’és un exponent brillant. I el Barcelonès Nord i el teatre formen un binomi inseparable. En donen fe el teatre romà de Baetulo. En dona  fe aquest Zorrilla que l’any que ve fa 150 anys. En dona fe la Xirgu i en Borràs. Però sobretot en donen fe moltes entitats que han alimentat la passió pel teatre: el Cric de Montgat, el 9 pins o els del Casal a Tiana, els de la Colmena a Santa Coloma, l’Ateneu a Sant Adrià i el Sant Josep, el Círcol, l’Orfeó, La Moral a Badalona… I els grups, les companyies, les escoles i els instituts… Tot això és positiu i hem de saber-ho enfortir.

Una quarta cosa. Em va quedar clar el dia que vem anar amb la Sílvia a casa d’en Lluís a comunicar-li la decisió del jurat: aquest home més val tenir-lo d’amic. Perquè té memòria i com que en té porta Shakespeare dins del cap, i l’Ibsen l’acompanya allà on va, i en Pirandello l’inspira si fa falta, i si cal en Sagarra surt al seu auxili… És perillós i imbatible. Millor tenir-lo al costat.  Ell mateix feia broma aquell dia quan parlàvem fent un cafè: el dia que peti tot, el dia que el senyor Google es cansi de trobar-nos la frase que busquem m’haureu de venir a buscar a mi. 

Tenir memòria. També com a ciutats. També com a país. La única manera d’avançar i de ser millors. 

I ara sí, finalment, aquest és un premi a l’actor, però és també un premi al compromís d’en Lluís amb la seva gent i amb el seu país. Aquests darrers anys, en què Catalunya ha afirmat la seva voluntat de passar de ser un actor principal a l’escena europea i mundial, la gent d’Òmnium hem trucat a la seva porta en més d’una i de dues ocasions. I sempre la resposta ha estat un sí. Un sí que no volia protagonismes, un sí convençut.

Per tot això, gràcies Lluís! Gràcies Premi Singladura 2017!”

S’ha de poder dir

S’ha de poder dir sense que ningú s’enfadi. S’ha de poder dir sense que quasi ningú s’ho prengui com una cosa personal. S’ha de poder dir amb la tranquil·litat que només algú, interessadament, potser et penjarà la llufa d’una mena d’enemic del poble ibsenià. S’ha de poder dir: molta gent de la Penya, des de fa uns anys, ens hem mirat al mirall i no ens hem agradat.

Perquè l’esperit de Sant Lluís, aquell que va inspirar els joves fundadors del club, l’hem tingut massa temps a la banqueta, on el vem fer seure, esgotat de tanta lluita amb altres esperits, amb altres ànimes en joc. Lindbergh i el seu vol, – i tota la llum que aquella gesta va projectar, a partir de 1927, a la ciutat menestral -, els hem tingut massa temps guardats en algun racó de l’Olímpic.

Perquè si fa cinquanta anys, amb la lliga de 1967, vem guanyar-nos el dret a reclamar-nos vius i presents en un país gris, i vem saber posar aquella autoestima al servei de la ciutat, ara maldem quasi per reconèixe’ns a nosaltres mateixos, en un país canviant, una ciutat que es mou i un model de competició més empresarial que esportiva.

Perquè qui vulgui s’ha de poder preguntar quant pesa ara, a Badalona, un símbol com la Penya, i qüestionar-se, si cal, si aquest actiu que tenim en hores baixes és remuntable o no, o si és o pot ser una eina de cohesió ciutadana o si genera, o no, retorn econòmic a la ciutat. I a qui això faci no li podem retreure només que sigui un derrotista o un traïdor.

Perquè no ens hem fet preguntes durant massa temps. I no fer-nos preguntes ens ha dut on som. Tots, -uns per acció i d’altres per omissió-, hem tirat d’inèrcia i la inèrcia, ja se sap, dura tant com ho permeten els obstacles i les resistències que ens anem trobant pel camí.

S’ha de poder dir: em sembla que amb l’anunci, -tan críptic, tan a mig fer -, que l’Ajuntament i el Club acaben de fer, ens trobem davant l’enèssim pedaç. Potser sí que aquest cop sona una musiqueta diferent, que va dient això del “si hi posem calers, volem controlar-los”. Però tot està molt verd, encara i només quan finalment l’encaixada de mans entre l’alcaldessa Sabater i el president Villacampa reposi ben escrita sobre el paper, podrem parlar amb propietat.

En Gual, que a més de poeta devia ser un visionari, va escriure al millor himne que ha tingut mai el Joventut: “Passen els temps i bufen vents amb insistència malastruga”. Però, positiu de mena, uns versos més avall proclamava els valors de la Penya:“mai no cedeix, sempre combat, mai no coneix camins de fuga”. Valors. Els valors de l’esport en estat pur, els que el bàsquet encara escampa cada dia entre tants joves de la ciutat.

Fem-nos aviat les preguntes que toquen, doncs, i esforcem-nos per ser viables com a club, preservem l’esperit de Badalona, fem-lo sortir de la banqueta. Però no, no ho fem fent veure que no sabem quin és l’ecosistema en el que viurem els propers anys, l’ecosistema de l’esport espectacle, del producte televisiu en el món global, d’una ACB que sembla que fa figa…Això també ho haurem de saber qüestionar si no volem perdre-hi bous i esquelles.